divendres, 30 d’octubre del 2015

Traficantes de la miseria humana



       De un temps anse he perdut l´interes de veure els informatius, serà que cada dia es "mas de lo mismo"  i arriba l´hora que et passen las ganes d´estar informat, o be desinformat,  ja que  ells fan veure la situació com mes els acomode i  la guarneixen  al seu gust, jugam aixi amb las miserere humana.

A l´informatiu de les nou, las imatges que mostra van  amb van fer plorar, d´impotència, rabia o no se, amb aquest sentiment d´impotència no plorava sola, els mateixos coopera'ns  o gent anònima que veien la situació  els superava, impotents veien  com la vida dels menuts s´anava apaga'n  ofegat alguns o hipotèrmia ,  la aigua,  esta  a temperatures  baixàs  es impossible  d´aguantar, son massa  petits,  l´esforç i les ganes de reanimar-los  no eren suficients.

Trencava el cor veure com els pares, s´els morin els seus fillets als braços, es te que ser molt insensible per aguantar i  quedar indiferent, jo no bai pode, pensava que aquesta situació ens pot tocar a tots, avui son ells els que tenen que abandonar la seva vida,  part de família,el seu benestar,  la casa i tants altres coses, per anar a buscar un futur incert,  amb una paraula anar a l´aventura per la supervivencia.

Si que es veritat , que ja llocs que estan desbordats, i es pot entendre segons es miri, jo sempre he sentit a dir que las guerres, fan rics als mes rics i anulan a la resta de població.

 Dies enrere refugiats Servis eran tractats  com a besties, caminant per camins enfangats, amb las quatre coses que podien  haver  salvat, gent malalta, vells,  cadira de rodes que quedaran atrapades al mig del fanc, els tiraven menja com si fossin  animalons, aixo son drets humans, jo amb aquesta des-humanitat,  no m´agrada viure, ! jo renuncio de la raza humana!  on per dret  i estic inclosa.

   

Fa uns dies mirant  una entrevista   un expert amb economia i analista bastam conegut, li preguntaren com havia afectat la crisis als mes rics, com la vivien ells, i va contestar de cap manera la crisis per ells no existit, millor dit, com mes crisis tenim els d´abaix mes be viuen els poderosos.

Jo fa temps que no entenc res de res, voldria una explicació si quan venim al mon, venim sense res material i quan ens morim marxem  sense res,  quina finalitat te acumular tanta riquesa, si no en podran gaudir mai, la mort es la cosa mes justa que existeix, pobres i rics, anònims i famosos, de la rasa que sigui una cosa tenim segura i es la mort, te cap raó de ser, acumular tants diners, matar,  torturar ,,extorsionar, es te que ser molt sàdic, els  mes rics de la terra, pa san  per damunt de tot i tot hom.

Aquesta gent ja fa molts anys que es miren el melic, i a mes es permeten mirar la gent per damunt dels ombres, aquesta gent que la premsa del cor els anomena "Gente guapa", nomes son carronya, la gent d´abans tenia una dita, que o deia tot,   De porc i de senyor sem te que venir de mena,  i cada vegada crec que tenien mes raó  que un sant,   ara amb ve al cap una cançó que cantava el Peret , deia  Estafam per aquí, estafam per allà d´aquesta manera aixi amb varen puja,  ell cantara aixo amb tota la gracia  i al dir estafa no es referia a aquest tipus d´estafes, lo seu era per sobreviure, que es diferent.

M´agradaria que els de dalt reflexionessin,  que fossin humans,  nomes que fos una vegada a la vida, que paressin aquesta boxaria que en convertit el mon, tots necessitem viure en pau, al mon ja lloc per a tot hom  per que aquest egoisme,  "jo crec amb Deu"  però m´agradaria alguna vegada veure una prova, i saber el perquè d´alguna cossa, de les que passen i no entenc.

dissabte, 24 d’octubre del 2015

Enveja Sana



Tan sols un petit escrit, per donar las graciàs a les persones que en un moment critic, que la vida m´havia col·locat  amb van fer costat, gent en coneixes molta, de vegades massa i tot,  però amics ja es altra cosa, els amics de debò es poden contar  amb els dits de les mans  i moltes vegades et sobren dits.

A la meva cunyada Milà ,gran  persona, de las de veritat, alguns d´els meu cosins, a destacar el Lluís i la Montse la seva esposa, la Gloria bona amiga,  que amb ella comparteixo la pasiò  per els "llibres" els cafès senta das  a una terrassa, el teatre,i la bona musica, la Carme amiga una mica especial amb la que ens aguantem las neu ras mútuament,  de neu ras  tots en tenim lo difícil es saber reconeixeu, per aixo es te que ser critic amb tu mateix i no posar el cap sota l´ala fen veure que tu ets perfecte.

En un apartat especial , agrair al grup de ball que fa uns mesos m´apuntat  i que es la cosa mes encertada que he fet mai, a la Isabel que ens coneixem de bastants anys, i com a professora te una paciència molt gran amb mi, a  la Fina i moltes altres que no se el nom tant sols que intentem ballar, moltes ni ha que o aconsegueixen  d´altres com jo que ens costa mes, però tot arribara i en especial  donar las graciàs  a la Maria Jose que fa riure  a  to tom amb las seves surti das, a mi en particular amb fa riure de veritat,  i es que ara mateix necessito riure,  es ella que amb va entabanar per inscriure'ns a l´Universitat per a gent gran, "ja soc Universitària"  qui mu tenia que dir a mi als meus anys.

Es veritat allò que es diu, la família es la que per sang et toca, però als amics afortunadament els trias tu, i com deia al començament pocs i bons, tots i cada un d´ells son de un "deu" i alguns de matricula d´honor, una abraçada a tots ells i visca la amistat neta i sana.

dimarts, 6 d’octubre del 2015

La Represio



                                                              Plaçà de Prim


Aqui comença el post d´avui, a la Plaça de Prim.

Aquest Dissabte, he estat convidada a un espectacle al amblamatic Teatre Fortuny, del nostre estimat Reus.

Rússia Multicolor, L´Altai i Siberia a Catalunya, aixi s´anomenava l´espectacle, típica musica, del folklore del país on venien,  esplendidesa amb el vestuari,uns colors plens de llum, colors vius però amb l´elegància dels ballarins i ballarines, que amb els seus moviments li donaren mes vida a tot el conjunt.

Tot i aixo s´els nota que venen d´un país repressiu, i es nota que estan adoctrinats, res mes trist per les personàs que no tenir la llibertat que tot esser humà es mereix, tot i que a hores d´ara,  las fronter as ja no romanen tancades com abans,  crec que l´adoctrinament que tan anys han viscut, es algo que els condiciona la vida.


La fotografia que acompanya aquest escrit es una demostració de l´elegància que abans els parlava, aquest ball sols era ballat per unes altes i esveltes noies de mirada trista, tot i tenir el somriure al rostre la mirada u deia tot,


 Poden pensar que des de dalt de l´escenari i on esta el public ja una distancia considerable,per veure tant de detall, però es que abans d´entra, vam estar amb ells i elles a l´escalinata del vestibol, els espectadors que volien podien fer se fotos amb els ballarins, es allí on els bai veure d´aprop.






Es dalt d´aquest escenari, on van ballar. El telo que es veu es d´una pintura del pintor Reusenc,  Mariano Fortuny, era Fill I lustre de Reus.


Altre detall del esmentat Teatre es el magnific llum que esta penjat al sostre.






Abans d´entrar pizza i refresc a un local de la mateixa Plaça, unas  rialles, i cap a veure l´espectacle.


Va ser després que baixam Raval avall, xerrant i riem, que amb bai donar conte que el final de la dictadura ja s´havia acabat,  i jo no m´havia assabentat .

Com la passejada era Raval avall de tornada a casa, ens vam aturar a un bar que ens venia de pas, i entre riallas i refresc, amb bai donar conte de lo poc que havia viscut, una de las que estava asseguda amb nosaltres diu molt seriosa Deu Meu si el Sisquet aixeques el cap. Jo pensava dins meu si l´axequesin altres personàs i tot.

D´un temps ensa he fet molts canvis a la meva vida, he cregut necessaris fer los,  tant sols ja una vida i lo millor es viure-la, que per quedar-nos a casa ja tenim temps.

Ara m´apunto a tot lo que amb fa gracia, una excursió, allà que bai, m´he apuntat a classes de ball,el que esta de moda ara, "line Dance" traduit ( ball en linea) tots en fila i disfruta a tope, jo no se si aprendre a ballar, en tres mesos ja en ballo cinc, (mes o menys) ara de riure, riem per els descosits, total ens riem de nosaltres mateixes, fai sortides a caminar per els carres de la meva ciutat, algun dia,  junt amb una amiga fem un cafè asegudas a una terrassa, i parlem de la nostra passió els llibres,  de cuina, parlem del dia a dia no parlem de ningú, i aixi passem el mati.

A la meva mare, sempre li bai sentir a di, que riure i plorar enxample els budells, dons jo els dec tenir ven amples, entre plorar i riure estem ven servits.

Dons be ara si que ma quedat clar que la repressió no existeix, que ja fa un temps que vivim en un pais "Lliure

Un aclariment, las fotografiàs que acompanyen l´escrit d´avui son algunes d´arxiu i altres de collita pròpia.

dijous, 1 d’octubre del 2015

SOLEDAD



Yo recuerdo como era llena de vida nuestra casa, eran otros tiempos, ¿ mejores, peores?.No lo sé, eran otros tiempos ya pasados, como pasa el tiempo, como pasa la vida.

Recorriendo la casa, veo las habitaciones, ahora sin vida, vacías, pero aunque estén sin vida física todavía se puede oler el aroma de las personas que con su presencia las habían hecho suyas, las habían adornado con su personalidad. La de Laura, mi madre, tiene este olor tan característico de “Nenuco”. No es ninguna tontería, es que en su habitación había  un difusor de esta colonia, fragancia que a ella le gustaba, la misma que llevaron mis hijos cuando eran bebés.

Al principio te instalas en un piso, a poder ser grande, pensando en la familia que quieres formar, y casi siempre lo consigues, la familia crece y las necesidades de espacio también, poco a poco, el piso va menguando, los chicos necesitan espacio.

Aún me parece ver a mis hijos dentro de sus respectivas  habitaciones, liados con sus tareas,  tan  importantes que son en plena adolescencia, cada  uno, con sus preferencias que dicho sea de paso eran totalmente diferentes, pero aunque tan dispares ellos se complementaban muy bien.

Antes vivíamos seis personas, tres generaciones bajo el mismo techo pero nunca fue un obstáculo para vivir en concordia, la clave es darle el espacio necesario a cada habitante de la casa, tener respeto para con los demás si quieres ser respetado tu mismo.

Poco a poco el piso se convierte en pisito, no es que el piso haya menguado, lo que pasa que las necesidades de sus moradores han aumentado, la vida sigue su ritmo, y  la naturaleza va reclamando lo que le pertenece, como dice la Biblia, polvo al polvo, polvo eres y en polvo te convertirás.

El primero en volar, por edad, fue el Abuelo Luis. Pero es que después en cinco años, del nido han volado tres más y es fácil decirlo pero no es fácil para digerirlo. Es duro, muy duro.

Ahora recorriendo el piso, contemplo las habitaciones y ellas duermen solas, sin vida que iluminen su día, con este silencio de pasillos vacios, a veces crees,  porque lo necesitas,  oír la presencia de tus seres tan queridos y añorados, que no daría para poder rebobinar la vida, para que todo fuera como antes.

Que nadie crea que a mí la soledad me pesa, para nada, a mi la soledad me gusta, esto para mi es nuevo, entrar y salir sin que nadie fiscalice mi vida no lo había vivido nunca. Llegar a la hora que mejor me acomode sin pasar el control.

Con esto no quisiera que nadie piense que carezco de sentimientos hacia todos los que me faltan, no es esto pero nos tenemos que tomar la vida tal y como viene, no nos queda otra, nadie sabe lo que daría porque no me faltara ninguno de los míos, pero soy persona creyente aunque poco practicante, personalmente pienso que todos venimos aquí con una misión que cumplir y cuando terminamos la tarea encomendada, volamos hacia el infinito.

He llorado lo mío,  ¡mucho o poco!  esto queda en mi intimidad pero el tiempo me ha hecho reflexionar, y he comprendido que llorar solo sirve para ensuciar los pañuelos, que por mucho que le des a la lagrima, ellos no van a volver, y tu lo único que consigues es deprimirte, y  este gusto no se lo voy a dar a nadie, es algo que durante muchos años se ha vivido en casa y esto desgasta muchísimo tanto a las personas que viven en el núcleo familiar,  como a las relaciones familiares, es de locos.

Que la casa está vacía, yo la lleno con mi música sin que nadie me condicione, con películas de buen cine y con las comidas con mi querido Oscar y con alguna amiga que alguna vez le acompaña, lo único que me queda y me importa,  el es la razón de mi existencia.

La soledad está en la mente de cada uno, y lo que nuestra cabeza nos quiere hacer ver, hay gente que teniendo la casa llena,  está sola, por no saber enfocar la situación que le ha tocado vivir, la vida esta para vivirla, solo tenemos una y no es demasiado larga el ser humano tiene de promedio unos ochenta años de vida, yo creo que no es para desperdiciarla, a la medida de las fuerzas de cada uno, “a vivirla a tope”, y después si hay resaca una aspirina y vuelta a empezar.

Hoy,  acabo de enterarme, que es el día internacional de la soledad, hasta para esto hay un día, como ahora se celebra cada día una cosa, llegara que faltaran fechas en el calendario para tanta celebración .
Recuerda que muchas veces el silencio es la mejor compañía que la vida te puede ofrecer, porque estar acompañados muchas veces,  de necios no vale la pena, ya saben el refrán ¡ más vale estar solo que mal acompañado! .

Yo no suelo dar consejos, como tampoco me gusta recibirlos, si me equivoco me gusta hacerlo por mi misma .

Solo unas breves reflexiones:
La lengua prácticamente no pesa nada….
Pero son pocas las personas que la pueden sostener.

Preocúpate solo de tus asuntos, lo que se hace en la vida, tiene eco en la eternidad.

Aprende las reglas del juego, y luego infringe alguna.

Y no te fíes nunca de la persona que no cierra los ojos al besarte( no es de fiar). 

Reflexionar sobre estas breves frases, con el tiempo lo vais agradecer.