AGRAIMENT

Agraïment

Per les plorades sense to ni so del mico roset  i esquifit, que aixecant els braços enlaire demanava pujar per estar sobre el mon.

Per les menjades que van quedar al terra i el berenars cruspits amb devoció.

Per la dolçor de las trapelleries i les mirades picares i tendres de la teva infantesa.

Per la complicitat en l’ adolescència amb el teu “mano”.

Per tantes nits de desvetlla fins a sentir la clau al pany, i a l’ estona de puntetes comprovar que estaves sencer.

Per totes las col·laboracions d’ ajuda al Pare per San Joan, remugant però mai ens vas fallar.

Per tot el ventall de...! amigues, amics compis músics  pintors, i un llarc etc. que vàrem conèixer i acceptar

I per tota l’ ajuda que ens vau donar els dos...”pin i pon “amb l’ Alzheimer del Avi Lluís.

Per tot el teu sopor i col·laboració  que jo sola no hagués pogut ni de bon tros, amb els cinc anys tant durs que hem tingut de suportar, davant l’ adversitat que ens va regala la vida.

No ha estat fàcil no,  la vida es de tot, menys fàcil, però quan s’ esta unit tot rutllà millor, la carrega a portar si ja dues esquenes pesa menys.

                               Gràcies per escoltarem i entendrem com un amic

                               Gràcies company per la teva ajuda, això no te preu

                               Gràcies fill,  gràcies amb tot el cor per ser hi.

INMENSITAT DEL MAR

Nada me relaja más que contemplar el mar,  mirando el horizonte mi cabeza vuela hasta el infinito y más allá,  sueño y  fantaseo pero sin alejarme del mundo real.

Estoy en Salou, capital de la Costa Dorada, con playas  de  arenas finas y doradas como su  nombre. Playas bañadas por el Mediterráneo todo un lujo, igualadas en pocos lugares, sus aguas son tranquilas quizás por ser un mar pequeño.  Mi bello Mar Mediterráneo.

A esta hora poca actividad hay en la playa, alguien paseando el perro, corriendo o alguien como yo, una madrugadora nata y convencida. Que tan pronto despierta y pone un pie al suelo el cuerpo pide  marcha, y es cuando me viene a la cabeza la recomendación de mi galeno,  ¡  para tus problemas con la piel nada mejor que el contacto con el mar y sus baños !

Necesito relajar mi cuerpo y mi mente, el mar me aporta esta paz que hace mucho tiempo me es necesaria para poder continuar.

Como todas las personas con una edad, mi vida esta llena de historias de toda clase y no todas buenas, por supuesto se podrían  clasificar pero para que, son mis vivencias y ya estoy al corriente de lo que he vivido.

 La luz que desprende la recién estrenada mañana es tímida  da calma y mucha paz, las olas van llegando a la orilla igual que los niños pequeños se lanzan a tus brazos al verte llegar  y esto me  da serenidad, Veo el  horizonte y lo miro, lo analizo  llegando a la conclusión que es como una muestra de tonos azules que no se puede explicar, la luz que transmiten….. Como si fuera  la paleta de pintor que Dios uso para dar luz al cielo.

El ultimo  día me acerque al espigón del puerto, este sitio  siempre me ha gustado tiene  algo que me atrae, fantaseo a veces que seria divertido ver salir un Neptuno con su tridente ¿ y porque no una sirena?.  Yo veo que  es como la frontera entre el mar y la tierra.  

Cuando llego se están retirando los tractores que dejan la playa en condiciones, tendríamos que concienciarnos con el medio ambiente,  tendríamos que plantearnos la cuestión, la playa un poco por la gente y otro poco por las mareas necesita un repaso a diario  Es que es nuestro futuro, lo que dejaremos a nuestros hijos como herencia.  

AL SAN CRIST DE LA PURISIMA SANG

Al Sant Crist de la Sanc

De vegades que el cos demana calma pau i recolliment.  Amb trobo passejant per les rodalies del Pallol on es troba l’ Església de la Purisima Sang, i els meus peus amb porten i amb conviden a entrar.

Traspasso la porta que amb tota amabilitat obre un noi que sempre esta esperant als feligresos, els que necessiten la pau que el lloc dona.  Es un noi amable que amb el seu somriure trist convida a entrar, es un noi senzill  humil però educat, ell sempre hi es però mai atabala a ningú, res demana i diu gràcies si d’ algú rep quelcom  o diu de cor al temps que la seva cara s’ il·lumina, de vegades penso que la vida te porta per llocs que tu no voldries anar, i penso que per edat podria ser un fill meu, un noi que la sort o la vida li ha girat l’ esquena.

 I entro a dins,  i al entrar lo primer que veuen els meus ulls es el Sant Sepulcre, aquell del que tu n’ eres Cavaller amb tot l’ orgull, i el miro allí ajagut com si dormis i  penso amb tu i la passió que hi posaves amb tot lo que feies per la congregació.

Ara busco la Sagristia dons he de concretar l’ hora per la Missa d’ el any, la que ofereixo als meus éssers estimats que fa un temps van partir.

Dins, amb la foscor que ens ofereix l’ Església  ja  el recolliment necessari per relaxar les nostres cabòries del dia a dia.  Penso, i penso amb la vida, i la penombra dona intimitat als meus pensaments i convida a pensar, i mirant a traves de les ombres el meu cap te pensaments estranys, jo crec que amb la solitud i el silenci tot es magnifica i creus i veus o imagines lo que no esta escrit. Y li prego a cau d’ orella, li prego i li demano es quelcom entre ell i jo.

Falta una estona per la missa de dos quars de vuit, l’ església de mica en mica va rebent gent, no massa la veritat  però es que estem vivint un temps on la Fe ha anat emigrant no se cap a on.

No soc persona de misses però de vegades al cos li falta estones de recolliment, i es ara quan sento la necessitat i la pau que amb dona sentir el contacte amb el fill de Deu, a ell li demano li prego coses que amb veu alta no en seria capaç.