Intermitencias de memoria

Vells records

De caminar lent, de passos curs, alt i prim i des de  la teva alçada ens mires i ens somrius amb tendresa i una mica de picardia.

Per el camí has deixat moltes coses, però lo que amb meravella es que la memòria la vas perdent mes lentament, la memòria s’ escapa amb la vida darrera.

Amb dones tendresa i amb recordes al meu pare, lo mateix que tu, va tenir la malaltia del !! oblit !!. Aquesta malaltia que poc a poc va esborrant  la vida de la memòria es trist i molt, els dies fan que es transformin amb la tardor dels nostres vides, res a veure  amb els anys viscuts,  ja qui la tardor els arriba a una edat molt prompta, es pot ser jove i tenir la tardo atrapada dins seu.

Però la malaltia del Ramon no te presa, i va poc a poc, ell te geni per que ja sabeu allò que es diu. Geni i figura fins...... a fe de mon que es així, de tant en tant treu el nervi que un dia va tenir, però quan m’ agrada es quan amb diu guapa amb aquell somriure que dibuixen els seus llavis.

Quan arribi el fred al teu interior, quan et saludarem i no ens reconeguis, quan al mirar els teus ulls no sàpiga trobar el camí i  no recordis qui som, i quan de vegades els llavis dormen i les paraules s’ han donat a la fuga, llavors ploraré..

reflexiones

Fa molts dies que no fai un escrit, però avui per diverses qüestions estic molt cremada i amb desfogaré escrivint. Res millor que això per alliberar tensions emocionals.

¿Voldria saber?.... amb quin dret la gent es pren la llicencia de opina dels altres, es que si no opines com ells ja ets la “rara” de la colla, i ja començo ha estar cansada dels alliçonaments. I de carregar amb els errors d’ els altres, motxilles tant sols la meva, que cada persona arrossegui la seva,

No coneixes les persones fins que las coses es comencen a torça. 

Fa uns dies una persona molt propera xerrant a una sobretaula d’ aquestes que estàs relaxat i força be, va comentar quelcom que amb va fer pensar.

Així tot parlant diu.  Las coses van començar anar be al moment que jo vari triar amb qui volia estar, i no al inrevés com sempre havia passat.  Jo vari reflexionar de perquè las coses no acabaven de anar be, que sempre tenia l’ impressió que un objecte útil i res mes, i reflexionant arriba a la conclusió que las coses tenien que canviar, dons passem a l’ acció i la qüestió es saber dir NO, cada vegada  que es necessiti, no ve d’ un NO, i es llavors quan la gent amb varen  començar  a respectarem. 

Ara parlo per mi, he donat de mi amb efectes ajudes morals i materials, lo que no esta escrit, estant moltes vegades perjudicada jo per ajudar als altres, que voleu amb sortia del cor, però l’ altre dia digué fins aquí he arribat, l’ egoisme de la gent ma fet dir prou, es que si dones ets la “tonta” de torn i si repliques ets dolenta, posant a una balança les dues qüestions he decidit ser dolenta, que et fa que els aprofitats respectin mes la teva persona.

De res que he fet en renego, però he decidit dir prou, d’ aquí en endavant que cada pal sostingui la seva belà i com deia una dona molt especial mare d’ un bon amic “endavant les haches” (es referia a las que precedien als enterraments antigament), recordeu aquells avis portant els ciris als enterraments amb els capellans i tota la comitiva, dons això.

.