Vells records
De caminar lent, de passos curs, alt i prim i
des de la teva alçada ens mires i ens
somrius amb tendresa i una mica de picardia.
Per el camí has deixat moltes coses, però lo
que amb meravella es que la memòria la vas perdent mes lentament, la memòria s’
escapa amb la vida darrera.
Amb dones tendresa i amb recordes al meu pare,
lo mateix que tu, va tenir la malaltia del !! oblit !!. Aquesta malaltia que
poc a poc va esborrant la vida de la
memòria es trist i molt, els dies fan que es transformin amb la tardor dels
nostres vides, res a veure amb els anys viscuts, ja qui la tardor els arriba a una
edat molt prompta, es pot ser jove i tenir la tardo atrapada dins seu.
Però la malaltia del Ramon no te presa, i va
poc a poc, ell te geni per que ja sabeu allò que es diu. Geni i figura
fins...... a fe de mon que es així, de tant en tant treu el nervi que un dia va
tenir, però quan m’ agrada es quan amb diu guapa amb aquell somriure que
dibuixen els seus llavis.
Quan arribi el fred al teu interior, quan et
saludarem i no ens reconeguis, quan al mirar els teus ulls no sàpiga trobar el
camí i no recordis qui som, i quan de
vegades els llavis dormen i les paraules s’ han donat a la fuga, llavors
ploraré..
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada