Per començar voldria especificar que sóc catalana per naixement, d’arrels i de cor.

Mai, durant els setanta anys que tinc he, menyspreat a ningú per raó d’idioma, sexe, ideologia política o religió. He estat casada amb un home andalús durant quaranta-set anys més cinc de nuvis, i mai va ser un problema aquesta qüestió amb ell i voldria pensar que tampoc amb la seva família.

Hem tingut dos fills que van ser educats amb la llengua de naixement, dintre de la tolerància i educació, tot i que cadascun d’ells tenien les seves pròpies idees i manera diferent d’enfocar la vida. Amb això nosaltres no hi vàrem posar cullerada com s’acostuma a dir, jo per la meva part sempre he respectat l’actuació de cadascun d’ells.

Al temps diré que no sempre he estat d’acord amb les coses que han fet, han dit o pensat. Crec que de vegades es poden haver equivocat com nosaltres, els grans haurem fet coses fora de lloc que ells no han comprès però que sempre han respectat.

Dit això passo a explicar el perquè de tanta paraula escrita i és que no voldria ofendre a ningú perquè no es la meva intenció.

Des de l’1-O. que és un no viure i és com si s’haguès de demanar perdó per pensar diferent als amics que són d’un altre lloc. I la veritat, ja comença a incomodar-me aquesta situació. Al mateix temps crec que si hi ha algú que no sap respectar la manera de pensar, no és un amic ni és res.

El poble català és acollidor, treballador, responsable i amic dels seus amics; i amb un cor que no li cap dins del pit. És clar que, com a tot arreu, hi pot haver alguna excepció, però una oreneta no fa estiu.

Trobo molt injustos els comentaris nefastos i ridículs que alguns que jo considerava amics es comportin de manera tan grollera i amb la prepotència que els estudis els li han donat. No sé idiomes, tinc els estudis bàsics, però em sobra dignitat cosa que porto de fàbrica. Res ni ningú em farà baixar el cap per el fet de ser catalana, no sóc persona de banderes, himnes, ni manifestacions publiques, el sentiment el porto dins al cor i forma part de la meva intimitat.

Voldria dir que jo si miro TV3 i que a mi no em manipula ningú. Tota sola prenc les decisions que em semblen més adients i que corresponen amb la meva forma de pensar. I sé que de vegades m’equivoco, sí, però llavors com a persona  responsable dels meus actes els assumeixo.

A qui jo li agradi així té casa meva oberta i als altres, aire que vol dir vent.

A aquestes alçades de la meva vida no m’agenollo davant de ningú, no faig reverencies perquè no entra dins del meu tarannà, tant sols o faria davant de Deu en el que crec, però de ningú mes.