La importancia d´un abraç

Voldria explicar la importància d´ una abraçada....

 Es en aquest moment quant jo he estat mancada,de algo tan fàcil i reconfortant com es una abraçada.

 

 Estic parlant d´aquella persona que un dia,i davant de Déu ens varem comprometre a.

 compartir  tot lo bo i la resta  del nostre conviure... parlo de tu, de quant estàvem  vivint aquells moments tant durs, quant la vida t’agafa lo que mes t’estimés  una de les branques del teu arbre de la vida.  Llavors vai trobar a faltar el poder  compartir l’angoixa que ens ofegava la respiració,  quant la vida  havia  mostrat  la seva cara mes cruel

  Però et vas tancar en banda i el dolor que senties te el vas fer només teu, mai una paraula de consol ni tan sols una senzilla  abraçada reconfortant. Ja se que el teu patiment era fort però com pensabes que era el meu?

La vida son moments,... hi ha alegries i al temps penes..malalties  dolor..pèrdues ràbia i mil coses mes.  La vida es sàvia  o se, però al mateix temps es dura, massa dura.

Donat els coneixements viscuts últimament  he decidit que cada persona lliuri la batalla de la seva guerra personal. Totes les persones tenim les nostres, llavors que ell o ella sigui responsable de  la seva.

Avui he anat al bosc, amb la tristesa a flor de pell, i plantada davant un pi pinyoner alt com un gegant,  l’he mirat, i mes tard li he parlat. Després de una conversa muda explica’n li les meves cuites  l’he abraçat,i  he sentit la flaire de la resina que ha deixat la seva emprèn-te a  la camiseta que duia...i que, tot plegat ha servit per calmar l’angoixa que fa tant temps ofega la meva gola, aquell ofec que de sovint amb tapa la respiració.

Ja fa uns dies que bai començar a escriure per alliberar la meva anima, però de tant en tant necessito fer una pausa per poder pair el neguit que sento a dins meu,i canalitzar les meves emocions, les tinc dins meu i ara mateix estant sense control.

Amb els anys i la experiència  viscuda, gestiono les coses amb mes seny, crec que totes les persones tenim una part de la nostra vida algú  fosca, i dic això, no amb el sentit de quelcom reprovable, sinó amb el sentit  personal,  d’aquelles coses que tant sols son teves, petits moments  viscuts, instants tant íntims  que no hi ha ningú amb cap dret de deixar-lo entrar a dins d’ells, dons jo també en tinc alguns i mai sortiran de dins meu.

Crec que la vida te un deute amb mi, mes si no una explicacio. Però al mateix temps se que la vida fa la seva sense donar massa explicacions.

O deixaré aquí però amb la certesa que tinc, que continuo estan mancada t’abraços..

Avui som 12 de mes d’abril del 2020.

Lluitar per els teus drets

Es important en aquesta vida saber quin es el teu espai.

Procurar sempre que ningú envaeixi el teu lloc. 

Recordar sempre que el passat es això feina feta, i que l’aigua d’un riu mai torna a passar dues vegades per el mateix espai. 

Tenir sempre present que la vida i  les petites coses son oportunitats que la vida ens dona, i deixar-les  escapar es energia perduda.

L’ahir ja es passat... avui es present... i dema , ¿qui l’ha vist.

Resumint la parra fada... viu... riu... canta... o plora com si no hi avés un dema.

Jo voldria que totes les persones tinguessin el control de la seva vida amb exclusiva, saben lo que intento explicar, oi.

Fa un temps i per recomanació del meu fill, bai llegir un llibre molt interesant,  el llibre es del escriptor Naguib Mahfuz i Nobel de Literatura del any 1988, i el llibre es El Café de Qúshtumar, bai llegir la meitat del llibre i per causes que no recordo alli es va quedar, com no m’agrada deixar les coses a mitges un dia el bai retornar la seva lectura i com es normal havia perdut el fil del llibre, va i  torno a començar per la primera pagina i rellegin- lo es quant baí trobar la verdadera essència del llibre.

Esbudellant les paraules bai arribar a lo següent, Que governar es coneixement, es experiència i capacitant, mai  es exili ni presó ni molt menys detenció.  

No penseu  que la cosa va per la per política  res mes lluny de la qüestió, es la part emocional a lo que estic intentar arribar.

Això va per les persones que malgrat tot, i  ni ja mes de les que podem pensar, les que el seu cos, el seu calendari biològic i el seu tarannà, van cada un d’ells al seu ritme, que no es acopla-se’t precisament al seu estil de viure la vida.

Petons o no

Mai no riguis del poder d’una paraula o acció feta amb el cor

Una mare es molt mes de lo que nosaltres pensem 

 Una mare es aquella dona que dins al paritori t’acull dins els seus braços i t’acarona, fa seva aquella coseta vermella que no fa mes que plorar, mamar i mullar els bloqués. Voleu saber lo que porta a una dona acollir-lo, per cuidar-lo sense condicions... dons els nou mesos que l’ha portat dins seu, es un amor pur,  un amor per sempre.

Una mare es paciència, es sacrifici, es perdo.  Es la persona que t’acompanyarà  tota una vida, et donera  tot l’amor que te dins seu, estimació protecció es el regal mes gran que Deu  ha posat al teu camí.

Una mare et controlarà les teves entrades i sortides, les companyies moltes vegades poc adients, i  moltes vegades com una lleona defensarà lo indefensable dels  teus errors 

Sempre tindrà  un raconet  al seu moneder per tapar les teves mancances. 

l

La mare t’oferirà un niu per viure, però al temps et darà  l’oportunitat de que volis sol, que volis lliure.

T’obrirà les portes  però amb la llibertat que triïs quant creuar-les.

Et donarà estris i eines per que decideixis com viure la teva vida, perquè  recorda, la vida es teva i de ningú  mes,  tant sols tu tens la decisió final.

Una mare veu a traves dels teus ulls, però amb les seves ulleres.

La que es mare de veritat,  et canta les veritats i et fa plorar, això vol dir que t’estima amb devoció, et treu les pedres del camí, deixa’n  alguna per que puguis encepegar i saber que estàs equivocat.

Jove o gran, alta o baixa, humil o senyora,  tant i fa, mare es la que ha parit amb dolor, aquell dolor que sent, quant el fill de les seves entranyes passa per mals moments.

Qui o ha passat o sap.

Potser que jo com a mare he pogut fallar, però si ha estat així, a estat a contra cor.

Confidencias, jardi i companya

Des de fa un temps penso que la vida és cada vegada més curta pel que a mi respecta i, la veritat, la vull gaudir plenament tot lo que es pugui, viure-la al màxim segons les meves possibilitats físiques i ecocòmiques.

Ahir vaig muntar una expedició per anar al cinema per veure “Mama mia una y otra vez” Érem cinc i no podíem parar de riure. Cadascuna de nosaltres portem una història darrere nostre , un fet molt normal perquè ja hem viscut uns anys i parla la veude la experiència-alguna mes que altres-de manera que tot plegat és per fer-ne un llibre.

La Na fa uns mesos va perdre la seva parella, i als pocs dies la vida la sorprendre de forma tant desagradable que, per més que hi pensa no dona crèdit pensant en el cecs que estem de vegades, quelcom que és del domini públic quan tu vius a la lluna de València.

La Tina s’ha separat recentment D’ella no en sé massa. La conec de fa poc però em sembla una noia sana, traballadora i ben formal.

La Ina, d’ella no es pot dir massa cosa Viu molt dins al cau, és una mica negativa, li falta una dosi de gas però és un complement mes al grup.

La Me, uf aquesta quin historial, aquesta a recorregut, La ceca, La meca i la Vall d’Andorra, tal com es deia abans, De la bicicleta al camell ho ha muntat tot,amb el bon sentit de la paraula s’entén, no penseu malament.

Falto jo. A mi la vida no m’ha posat gens fàcil les coses però he hagut d’anar torejant i anar fent camí com bonament he pogut o, més aviat, com m’han deixat.

Ara no parlo de mi, és una amiga propera que no mereixia el sotrac rebut. Creus que tens la vida encaminada i, de cop i volta, tot es desbarata. Diu la frase “Ves-te’n Anton que el que queda ja es compon” Creus amb la gent propera i et venen per un plat de llenties. Imagineu la tristor que ha de donar saber la estafa que ha estat la teva vida de parella.

Has lluitat per fer li costat amb els mals moments, hauries donat la vida per ell perquè la condició humana és cega i de vegades no vols veure allò que és evident pels altres. I desprès ell marxa, si, però els problemes es queden. No són tan sols les estafes emocionals, hi ha las econòmiques, les morals i les que, jugant amb els sentiments d’altres t’hipotequen la vergonya per tota la vida.

Totes les persones que tenim una edat hem viscut ,i tenim una historia darrera nostre, perquè enganyar-nos. Les vivències són la sal de la vida, formen part del nostre “curriculum vitae” esdevenen el passaport que servirà per creuar la frontera amb el més enllà. Tot allò viscut, són experiències acceptades, o no, però tant valides com qualsevol altra cosa.

Mai es coneix a les persones amb les que convius ,tothom tenim la nostre parce-la privada on no hi té cabuda ningú.És lo que anomenem vida privada.

Jo soc gelosa de la meva intimitat. Pocs coneixen la meva vida, una cosa és allò que expliques en grup per fer unes rialles, però al meu interior tan sols hi ha una persona que hi ha entrat al 90% perquè l’altre 10% es tan sols meu. Es com tenir un jardí dins l’interior per gaudir-ne tant sols jo, dins la meva intimitat.

Jo parteixo de la base de no picar massa fons en les converses,per no donar peu a les preguntes que poden venir desprès cap a mi.Es diu que qui calle atorga,  dons jo a creure.

Avui fem una nova sortida i la veritat es que amb fa il·lusió. Tan sols pretenc passar un dia diferent, trencar la rutina i riure tot el que es pugui .Anirem al pantà de Riudecanyes i als pobles del tombant o sigui que tremoleu i aparteu les criatures.

El lloc escollit ho val .És un lloc amb encant, o al menys a nosaltres ens ho ha semblat.

Com els escrits em surten per etapes, d’aquesta manera escric.

Hem sortit i  hem rigut, parlat i hem dinat, i a l’hora del cafè hem sortit als jardins del restaurant, uns jardins molt acollidors .Llavors ha estat l’estona de una conversa amb molt de fons i hem escoltat serioses, com tocava, el bagatge emocional que cadascuna de nosaltres té amb el seu recorregut per aquesta vida.

Las confidències d’allò viscut s’ho valien. Ens hem emocionat i fins i tot s’ha escapat alguna llàgrima per poder alliberar l’angoixa que ens ofegava .Cadascuna de nosaltres ha passat moments difícils i és quan recordes que no estàs sola, quan te’n adones que tots portem la motxilla de la vida i a cada persona li pesa la seva intensitat.

Una mica més tard, quan ja se havien alliberat les emocions que portàvem guardades tant de temps i per trencar la tensió de la situació, una diu quelcom. Una altre diu alguna picardia i es comença a escalfar la boca. I hem acabat el dia rient carretera avall, amb la promesa de repetir d’aquí uns dies l’experiència. Som com els “quatre genets del apocalipsi” però pacifiques, faltaria més.

Aquesta que ja a la dreta, es la mes feliç, la panxa contenta i es que tots nosaltres tenim quelcom relacionat amb aquesta especie, que cada persona tregui les sevas propias conclusions.

Per començar voldria especificar que sóc catalana per naixement, d’arrels i de cor.

Mai, durant els setanta anys que tinc he, menyspreat a ningú per raó d’idioma, sexe, ideologia política o religió. He estat casada amb un home andalús durant quaranta-set anys més cinc de nuvis, i mai va ser un problema aquesta qüestió amb ell i voldria pensar que tampoc amb la seva família.

Hem tingut dos fills que van ser educats amb la llengua de naixement, dintre de la tolerància i educació, tot i que cadascun d’ells tenien les seves pròpies idees i manera diferent d’enfocar la vida. Amb això nosaltres no hi vàrem posar cullerada com s’acostuma a dir, jo per la meva part sempre he respectat l’actuació de cadascun d’ells.

Al temps diré que no sempre he estat d’acord amb les coses que han fet, han dit o pensat. Crec que de vegades es poden haver equivocat com nosaltres, els grans haurem fet coses fora de lloc que ells no han comprès però que sempre han respectat.

Dit això passo a explicar el perquè de tanta paraula escrita i és que no voldria ofendre a ningú perquè no es la meva intenció.

Des de l’1-O. que és un no viure i és com si s’haguès de demanar perdó per pensar diferent als amics que són d’un altre lloc. I la veritat, ja comença a incomodar-me aquesta situació. Al mateix temps crec que si hi ha algú que no sap respectar la manera de pensar, no és un amic ni és res.

El poble català és acollidor, treballador, responsable i amic dels seus amics; i amb un cor que no li cap dins del pit. És clar que, com a tot arreu, hi pot haver alguna excepció, però una oreneta no fa estiu.

Trobo molt injustos els comentaris nefastos i ridículs que alguns que jo considerava amics es comportin de manera tan grollera i amb la prepotència que els estudis els li han donat. No sé idiomes, tinc els estudis bàsics, però em sobra dignitat cosa que porto de fàbrica. Res ni ningú em farà baixar el cap per el fet de ser catalana, no sóc persona de banderes, himnes, ni manifestacions publiques, el sentiment el porto dins al cor i forma part de la meva intimitat.

Voldria dir que jo si miro TV3 i que a mi no em manipula ningú. Tota sola prenc les decisions que em semblen més adients i que corresponen amb la meva forma de pensar. I sé que de vegades m’equivoco, sí, però llavors com a persona  responsable dels meus actes els assumeixo.

A qui jo li agradi així té casa meva oberta i als altres, aire que vol dir vent.

A aquestes alçades de la meva vida no m’agenollo davant de ningú, no faig reverencies perquè no entra dins del meu tarannà, tant sols o faria davant de Deu en el que crec, però de ningú mes.

¿ Amics ?

AMICS?

La vida no deix de sorprendrem, tens amics que creus incondicionals i t’ emportes cada sorpresa que quedes boca badat i amb cara de RUC.

Estem vivim temps difícils per tota la situació que viu Catalunya i parles amb gent que no persones que es creuen amb el dret de culpar te a tu de la situació, per el sol fet de ser d’ aquí d’ arrel.

Un neix on li toca i jo molt orgullosa de haver me tocat aquí en aquesta meravellosa terra plena d’ encant, que carai com la resta de Espanya on ja paratges  preciosos.

Amics, de veritat els puc contar amb els dits d’ una ma, la resta coneguts, “amiguets” i paparres que s’ enganxen on poden treure quel com, “”quan et necessiten.””

El s amics / amigues els classifico en tres grups, a saber.

Aquests de devall de la foto son el primer "grup" els aprofitats.

Els primers / els interessats que sempre demanen ¡ però ! ells no donen mai res.

Els segons / els ploramiques que sempre van explicant penes  Les alegries las guarden per ells i es que en saben....... sempre van recollint.

Y ara els bons, els de veritat. Els que sempre estan disposats per tot, que ja no tens que parlar i sempre  estan amb tu, a les duràs i a les madures, els que comparteixen tot lo que tenen al seu abast, els que jo tinc la confiança que els deixaria a casa sense cap por.

Ara diré un “chascarrillo” que sempre diu el meu fill......amics,  amiguets, i cagamandurries.  I es veritat en dono fe.

Mama tinc po po po.

Histories de la po

La vida no deix de sorprendrem, tens amics que creus incondicionals i t’ emportes cada sorpresa que quedes boca badat i amb cara de RUC.

Estem vivim temps difícils per tota la situació que viu Catalunya i parles amb gent que no persones que es creuen amb el dret de culpar te a tu de la situació, per el sol fet de ser d’ aquí d’ arrel.

Un neix on li toca i jo molt orgullosa de haver me tocat aquí en aquesta meravellosa terra plena d’ encant, que carai com la resta de Espanya si hi ja llocs preciosos.

Amics de veritat els puc contar amb els dits d’ una ma, la resta coneguts, “amiguets” i paparres que s’ enganxen on poden treure algú, “”quan et necessiten.””

El s amics / amigues els classifico en tres grups, a saber.

Els primers / els interessats que sempre demanen ¡ però ! ells no donen mai res.

Els segons / els ploramiques que sempre van explicant penes  Les alegries las guarden per ells i es que en saben, sempre van recollint.

Y ara els bons, els de veritat, els que sempre estan disposats per tot, que ja no tens que parlar i sempre i estan, a les duràs i a les madures, els que comparteixen tot lo que tenen al seu abast, els que jo tinc la confiança que els deixaria a casa sense cap por.

Ara diré un “chascarrillo” que sempre diu el meu fill......amics,  amiguets, i cagamandurries.  I es veritat en dono fe.