divendres, 16 de febrer de 2018





Per començar voldria especificar que sóc catalana per naixement, d’arrels i de cor.

Mai, durant els setanta anys que tinc he, menyspreat a ningú per raó d’idioma, sexe, ideologia política o religió. He estat casada amb un home andalús durant quaranta-set anys més cinc de nuvis, i mai va ser un problema aquesta qüestió amb ell i voldria pensar que tampoc amb la seva família.

Hem tingut dos fills que van ser educats amb la llengua de naixement, dintre de la tolerància i educació, tot i que cadascun d’ells tenien les seves pròpies idees i manera diferent d’enfocar la vida. Amb això nosaltres no hi vàrem posar cullerada com s’acostuma a dir, jo per la meva part sempre he respectat l’actuació de cadascun d’ells.

Al temps diré que no sempre he estat d’acord amb les coses que han fet, han dit o pensat. Crec que de vegades es poden haver equivocat com nosaltres, els grans haurem fet coses fora de lloc que ells no han comprès però que sempre han respectat.

Dit això passo a explicar el perquè de tanta paraula escrita i és que no voldria ofendre a ningú perquè no es la meva intenció.



Des de l’1-O. que és un no viure i és com si s’haguès de demanar perdó per pensar diferent als amics que són d’un altre lloc. I la veritat, ja comença a incomodar-me aquesta situació. Al mateix temps crec que si hi ha algú que no sap respectar la manera de pensar, no és un amic ni és res.

El poble català és acollidor, treballador, responsable i amic dels seus amics; i amb un cor que no li cap dins del pit. És clar que, com a tot arreu, hi pot haver alguna excepció, però una oreneta no fa estiu.

Trobo molt injustos els comentaris nefastos i ridículs que alguns que jo considerava amics es comportin de manera tan grollera i amb la prepotència que els estudis els li han donat. No sé idiomes, tinc els estudis bàsics, però em sobra dignitat cosa que porto de fàbrica. Res ni ningú em farà baixar el cap per el fet de ser catalana, no sóc persona de banderes, himnes, ni manifestacions publiques, el sentiment el porto dins al cor i forma part de la meva intimitat.

Voldria dir que jo si miro TV3 i que a mi no em manipula ningú. Tota sola prenc les decisions que em semblen més adients i que corresponen amb la meva forma de pensar. I sé que de vegades m’equivoco, sí, però llavors com a persona  responsable dels meus actes els assumeixo.

A qui jo li agradi així té casa meva oberta i als altres, aire que vol dir vent.

A aquestes alçades de la meva vida no m’agenollo davant de ningú, no faig reverencies perquè no entra dins del meu tarannà, tant sols o faria davant de Deu en el que crec, però de ningú mes.


dijous, 23 de novembre de 2017

¿ Amics ?



AMICS?


La vida no deix de sorprendrem, tens amics que creus incondicionals i t’ emportes cada sorpresa que quedes boca badat i amb cara de RUC.

Estem vivim temps difícils per tota la situació que viu Catalunya i parles amb gent que no persones que es creuen amb el dret de culpar te a tu de la situació, per el sol fet de ser d’ aquí d’ arrel.

Un neix on li toca i jo molt orgullosa de haver me tocat aquí en aquesta meravellosa terra plena d’ encant, que carai com la resta de Espanya on ja paratges  preciosos.

Amics, de veritat els puc contar amb els dits d’ una ma, la resta coneguts, “amiguets” i paparres que s’ enganxen on poden treure quel com, “”quan et necessiten.””

El s amics / amigues els classifico en tres grups, a saber.

Aquests de devall de la foto son el primer "grup" els aprofitats.
Els primers / els interessats que sempre demanen ¡ però ! ells no donen mai res.

Els segons / els ploramiques que sempre van explicant penes  Les alegries las guarden per ells i es que en saben....... sempre van recollint.

Y ara els bons, els de veritat. Els que sempre estan disposats per tot, que ja no tens que parlar i sempre  estan amb tu, a les duràs i a les madures, els que comparteixen tot lo que tenen al seu abast, els que jo tinc la confiança que els deixaria a casa sense cap por.

Ara diré un “chascarrillo” que sempre diu el meu fill......amics,  amiguets, i cagamandurries.  I es veritat en dono fe.



dimecres, 15 de novembre de 2017

Mama tinc po po po.



Histories de la po


La vida no deix de sorprendrem, tens amics que creus incondicionals i t’ emportes cada sorpresa que quedes boca badat i amb cara de RUC.

Estem vivim temps difícils per tota la situació que viu Catalunya i parles amb gent que no persones que es creuen amb el dret de culpar te a tu de la situació, per el sol fet de ser d’ aquí d’ arrel.

Un neix on li toca i jo molt orgullosa de haver me tocat aquí en aquesta meravellosa terra plena d’ encant, que carai com la resta de Espanya si hi ja llocs preciosos.

Amics de veritat els puc contar amb els dits d’ una ma, la resta coneguts, “amiguets” i paparres que s’ enganxen on poden treure algú, “”quan et necessiten.””

El s amics / amigues els classifico en tres grups, a saber.

Els primers / els interessats que sempre demanen ¡ però ! ells no donen mai res.

Els segons / els ploramiques que sempre van explicant penes  Les alegries las guarden per ells i es que en saben, sempre van recollint.

Y ara els bons, els de veritat, els que sempre estan disposats per tot, que ja no tens que parlar i sempre i estan, a les duràs i a les madures, els que comparteixen tot lo que tenen al seu abast, els que jo tinc la confiança que els deixaria a casa sense cap por.

Ara diré un “chascarrillo” que sempre diu el meu fill......amics,  amiguets, i cagamandurries.  I es veritat en dono fe.




dimarts, 24 d’octubre de 2017

Intermitencias de memoria



Vells records


De caminar lent, de passos curs, alt i prim i des de  la teva alçada ens mires i ens somrius amb tendresa i una mica de picardia.

Per el camí has deixat moltes coses, però lo que amb meravella es que la memòria la vas perdent mes lentament, la memòria s’ escapa amb la vida darrera.

Amb dones tendresa i amb recordes al meu pare, lo mateix que tu, va tenir la malaltia del !! oblit !!. Aquesta malaltia que poc a poc va esborrant  la vida de la memòria es trist i molt, els dies fan que es transformin amb la tardor dels nostres vides, res a veure  amb els anys viscuts,  ja qui la tardor els arriba a una edat molt prompta, es pot ser jove i tenir la tardo atrapada dins seu.

Però la malaltia del Ramon no te presa, i va poc a poc, ell te geni per que ja sabeu allò que es diu. Geni i figura fins...... a fe de mon que es així, de tant en tant treu el nervi que un dia va tenir, però quan m’ agrada es quan amb diu guapa amb aquell somriure que dibuixen els seus llavis.

Quan arribi el fred al teu interior, quan et saludarem i no ens reconeguis, quan al mirar els teus ulls no sàpiga trobar el camí i  no recordis qui som, i quan de vegades els llavis dormen i les paraules s’ han donat a la fuga, llavors ploraré..



diumenge, 8 d’octubre de 2017

reflexiones



Fa molts dies que no fai un escrit, però avui per diverses qüestions estic molt cremada i amb desfogaré escrivint. Res millor que això per alliberar tensions emocionals.

¿Voldria saber?.... amb quin dret la gent es pren la llicencia de opina dels altres, es que si no opines com ells ja ets la “rara” de la colla, i ja començo ha estar cansada dels alliçonaments. I de carregar amb els errors d’ els altres, motxilles tant sols la meva, que cada persona arrossegui la seva,

No coneixes les persones fins que las coses es comencen a torça. 

Fa uns dies una persona molt propera xerrant a una sobretaula d’ aquestes que estàs relaxat i força be, va comentar quelcom que amb va fer pensar.

Així tot parlant diu.  Las coses van començar anar be al moment que jo vari triar amb qui volia estar, i no al inrevés com sempre havia passat.  Jo vari reflexionar de perquè las coses no acabaven de anar be, que sempre tenia l’ impressió que un objecte útil i res mes, i reflexionant arriba a la conclusió que las coses tenien que canviar, dons passem a l’ acció i la qüestió es saber dir NO, cada vegada  que es necessiti, no ve d’ un NO, i es llavors quan la gent amb varen  començar  a respectarem. 

Ara parlo per mi, he donat de mi amb efectes ajudes morals i materials, lo que no esta escrit, estant moltes vegades perjudicada jo per ajudar als altres, que voleu amb sortia del cor, però l’ altre dia digué fins aquí he arribat, l’ egoisme de la gent ma fet dir prou, es que si dones ets la “tonta” de torn i si repliques ets dolenta, posant a una balança les dues qüestions he decidit ser dolenta, que et fa que els aprofitats respectin mes la teva persona.

De res que he fet en renego, però he decidit dir prou, d’ aquí en endavant que cada pal sostingui la seva belà i com deia una dona molt especial mare d’ un bon amic “endavant les haches” (es referia a las que precedien als enterraments antigament), recordeu aquells avis portant els ciris als enterraments amb els capellans i tota la comitiva, dons això.

. 





divendres, 1 de setembre de 2017

Historias de la vida



Histories de la vida
 
D’ on surten les histories que omplen les nostres vides.

De vegades de la mateixa vida, de les vivències  o be de la fantasia que tots portem a un reconet del cor  amagades....  de les il·lusions que tenim dins nostre que se jo......surten i ja esta. I es que la vida esta plena de sorpreses i  entrebancs que mai saps on et portaran.

Jo procuro que tot lo que no he pogut fer realitat a la vida, fer-ho amb l’ imaginació.... Somiar,.. es gratuït i  lliure d’ impostos,  es com viure una vida paral·lela i lo mes important no fas mal a ningú, de això es tracte..

Quan era una nena tenia un somni que es va fer realitat. Desitjava amb tot el cor tenir  una biblioteca plena de llibres, i amb el temps sa fet realitat, tinc la esperada biblioteca amb la recula de llibres esperant ser acollits per les meves mans. Un llibre fa lo que un bon amic, davant del qual no tens necessitat de callar mai,  quan necessites  parlar sense embuts o fas, i es que jo parlo amb ells els llibres  i els parlo com si fossin els meus estimats amics .

No hi ha res pitjor que esta sol amb companya, això a mi no amb passa per que  els llibres i la musica son el complement just que necessito son els meus companys  indispensable, uns son muts els altres son com criatures entremaliades fan soroll, però beneit sigui aquest meravellós soroll..

Amb la imaginació he viatjat per quasi tot el mon, a la practica la cosa canvia però mai se sap. Avui he anat a complir amb un tràmit desagradable però que tenia que complir, els comiats mai son agradables, i voldria dir que ens hem fet un tip de riure tot i que no era el lloc adient.


Una d’ els familiars fa dos dia que ha tornat d’ un viatge a un País Asiàtic, i explicava que estaba prenen un Te, i  els van portar unes galetes d’ acompanyament, es varen donar conte que les galetes tenien ulls, i van preguntar,  la seva sorpresa va ser quan els van explicar que eren galetes elaborades amb “cucs”, tota una sorpresa, jo puc assegurar que no les àuria  tastat pas.

Riure a un Tanatori es de mala educació i de mal gust, però imaginant la situació no podíem parar, amb sap greu però ja esta fet, només veient la cara de la Pepi ja reies, es com les histories per no dormir.

A la vida, tenim que posar hi ritme alegria i una mica de bogeria, ah i sobre tot musica.

                     Musica Senyor Director, i a viure que son dos dies i un i mig ja ha pasat.





dilluns, 21 d’agost de 2017

AGRAIMENT



Agraïment




Per les plorades sense to ni so del mico roset  i esquifit, que aixecant els braços enlaire demanava pujar per estar sobre el mon.

Per les menjades que van quedar al terra i el berenars cruspits amb devoció.

Per la dolçor de las trapelleries i les mirades picares i tendres de la teva infantesa.

Per la complicitat en l’ adolescència amb el teu “mano”.

Per tantes nits de desvetlla fins a sentir la clau al pany, i a l’ estona de puntetes comprovar que estaves sencer.

Per totes las col·laboracions d’ ajuda al Pare per San Joan, remugant però mai ens vas fallar.

Per tot el ventall de...! amigues, amics compis músics  pintors, i un llarc etc. que vàrem conèixer i acceptar

I per tota l’ ajuda que ens vau donar els dos...”pin i pon “amb l’ Alzheimer del Avi Lluís.

Per tot el teu sopor i col·laboració  que jo sola no hagués pogut ni de bon tros, amb els cinc anys tant durs que hem tingut de suportar, davant l’ adversitat que ens va regala la vida.

No ha estat fàcil no,  la vida es de tot, menys fàcil, però quan s’ esta unit tot rutllà millor, la carrega a portar si ja dues esquenes pesa menys.

                               Gràcies per escoltarem i entendrem com un amic
                               Gràcies company per la teva ajuda, això no te preu
                               Gràcies fill,  gràcies amb tot el cor per ser hi.