dimarts, 28 d’agost de 2018

Confidencias, jardi i companya




Des de fa un temps penso que la vida és cada vegada més curta pel que a mi respecta i, la veritat, la vull gaudir plenament tot lo que es pugui, viure-la al màxim segons les meves possibilitats físiques i ecocòmiques.

Ahir vaig muntar una expedició per anar al cinema per veure “Mama mia una y otra vez” Érem cinc i no podíem parar de riure. Cadascuna de nosaltres portem una història darrere nostre , un fet molt normal perquè ja hem viscut uns anys i parla la veude la experiència-alguna mes que altres-de manera que tot plegat és per fer-ne un llibre.

La Na fa uns mesos va perdre la seva parella, i als pocs dies la vida la sorprendre de forma tant desagradable que, per més que hi pensa no dona crèdit pensant en el cecs que estem de vegades, quelcom que és del domini públic quan tu vius a la lluna de València.

La Tina s’ha separat recentment D’ella no en sé massa. La conec de fa poc però em sembla una noia sana, traballadora i ben formal.

La Ina, d’ella no es pot dir massa cosa Viu molt dins al cau, és una mica negativa, li falta una dosi de gas però és un complement mes al grup.

La Me, uf aquesta quin historial, aquesta a recorregut, La ceca, La meca i la Vall d’Andorra, tal com es deia abans, De la bicicleta al camell ho ha muntat tot,amb el bon sentit de la paraula s’entén, no penseu malament.

Falto jo. A mi la vida no m’ha posat gens fàcil les coses però he hagut d’anar torejant i anar fent camí com bonament he pogut o, més aviat, com m’han deixat.

Ara no parlo de mi, és una amiga propera que no mereixia el sotrac rebut. Creus que tens la vida encaminada i, de cop i volta, tot es desbarata. Diu la frase “Ves-te’n Anton que el que queda ja es compon” Creus amb la gent propera i et venen per un plat de llenties. Imagineu la tristor que ha de donar saber la estafa que ha estat la teva vida de parella.


Has lluitat per fer li costat amb els mals moments, hauries donat la vida per ell perquè la condició humana és cega i de vegades no vols veure allò que és evident pels altres. I desprès ell marxa, si, però els problemes es queden. No són tan sols les estafes emocionals, hi ha las econòmiques, les morals i les que, jugant amb els sentiments d’altres t’hipotequen la vergonya per tota la vida.



Totes les persones que tenim una edat hem viscut ,i tenim una historia darrera nostre, perquè enganyar-nos. Les vivències són la sal de la vida, formen part del nostre “curriculum vitae” esdevenen el passaport que servirà per creuar la frontera amb el més enllà. Tot allò viscut, són experiències acceptades, o no, però tant valides com qualsevol altra cosa.



Mai es coneix a les persones amb les que convius ,tothom tenim la nostre parce-la privada on no hi té cabuda ningú.És lo que anomenem vida privada.

Jo soc gelosa de la meva intimitat. Pocs coneixen la meva vida, una cosa és allò que expliques en grup per fer unes rialles, però al meu interior tan sols hi ha una persona que hi ha entrat al 90% perquè l’altre 10% es tan sols meu. Es com tenir un jardí dins l’interior per gaudir-ne tant sols jo, dins la meva intimitat.

Jo parteixo de la base de no picar massa fons en les converses,per no donar peu a les preguntes que poden venir desprès cap a mi.Es diu que qui calle atorga,  dons jo a creure.


Avui fem una nova sortida i la veritat es que amb fa il·lusió. Tan sols pretenc passar un dia diferent, trencar la rutina i riure tot el que es pugui .Anirem al pantà de Riudecanyes i als pobles del tombant o sigui que tremoleu i aparteu les criatures.

El lloc escollit ho val .És un lloc amb encant, o al menys a nosaltres ens ho ha semblat.

Com els escrits em surten per etapes, d’aquesta manera escric.

Hem sortit i  hem rigut, parlat i hem dinat, i a l’hora del cafè hem sortit als jardins del restaurant, uns jardins molt acollidors .Llavors ha estat l’estona de una conversa amb molt de fons i hem escoltat serioses, com tocava, el bagatge emocional que cadascuna de nosaltres té amb el seu recorregut per aquesta vida.

Las confidències d’allò viscut s’ho valien. Ens hem emocionat i fins i tot s’ha escapat alguna llàgrima per poder alliberar l’angoixa que ens ofegava .Cadascuna de nosaltres ha passat moments difícils i és quan recordes que no estàs sola, quan te’n adones que tots portem la motxilla de la vida i a cada persona li pesa la seva intensitat.

Una mica més tard, quan ja se havien alliberat les emocions que portàvem guardades tant de temps i per trencar la tensió de la situació, una diu quelcom. Una altre diu alguna picardia i es comença a escalfar la boca. I hem acabat el dia rient carretera avall, amb la promesa de repetir d’aquí uns dies l’experiència. Som com els “quatre genets del apocalipsi” però pacifiques, faltaria més.

Aquesta que ja a la dreta, es la mes feliç, la panxa contenta i es que tots nosaltres tenim quelcom relacionat amb aquesta especie, que cada persona tregui les sevas propias conclusions.



divendres, 16 de febrer de 2018





Per començar voldria especificar que sóc catalana per naixement, d’arrels i de cor.

Mai, durant els setanta anys que tinc he, menyspreat a ningú per raó d’idioma, sexe, ideologia política o religió. He estat casada amb un home andalús durant quaranta-set anys més cinc de nuvis, i mai va ser un problema aquesta qüestió amb ell i voldria pensar que tampoc amb la seva família.

Hem tingut dos fills que van ser educats amb la llengua de naixement, dintre de la tolerància i educació, tot i que cadascun d’ells tenien les seves pròpies idees i manera diferent d’enfocar la vida. Amb això nosaltres no hi vàrem posar cullerada com s’acostuma a dir, jo per la meva part sempre he respectat l’actuació de cadascun d’ells.

Al temps diré que no sempre he estat d’acord amb les coses que han fet, han dit o pensat. Crec que de vegades es poden haver equivocat com nosaltres, els grans haurem fet coses fora de lloc que ells no han comprès però que sempre han respectat.

Dit això passo a explicar el perquè de tanta paraula escrita i és que no voldria ofendre a ningú perquè no es la meva intenció.



Des de l’1-O. que és un no viure i és com si s’haguès de demanar perdó per pensar diferent als amics que són d’un altre lloc. I la veritat, ja comença a incomodar-me aquesta situació. Al mateix temps crec que si hi ha algú que no sap respectar la manera de pensar, no és un amic ni és res.

El poble català és acollidor, treballador, responsable i amic dels seus amics; i amb un cor que no li cap dins del pit. És clar que, com a tot arreu, hi pot haver alguna excepció, però una oreneta no fa estiu.

Trobo molt injustos els comentaris nefastos i ridículs que alguns que jo considerava amics es comportin de manera tan grollera i amb la prepotència que els estudis els li han donat. No sé idiomes, tinc els estudis bàsics, però em sobra dignitat cosa que porto de fàbrica. Res ni ningú em farà baixar el cap per el fet de ser catalana, no sóc persona de banderes, himnes, ni manifestacions publiques, el sentiment el porto dins al cor i forma part de la meva intimitat.

Voldria dir que jo si miro TV3 i que a mi no em manipula ningú. Tota sola prenc les decisions que em semblen més adients i que corresponen amb la meva forma de pensar. I sé que de vegades m’equivoco, sí, però llavors com a persona  responsable dels meus actes els assumeixo.

A qui jo li agradi així té casa meva oberta i als altres, aire que vol dir vent.

A aquestes alçades de la meva vida no m’agenollo davant de ningú, no faig reverencies perquè no entra dins del meu tarannà, tant sols o faria davant de Deu en el que crec, però de ningú mes.