La Fira

Aquest es l´edifici del nou centre comercial inaugurat  recentment a Reus.

Es bonic, no es diré pas lo contrari, però  careix de caliu, es fred ,  es la meva opinió, tant respectable com altre, des de  que va obrir portes hi he estat tres vegades, i crec que poc-as  mes amb veuran el pel.

La primera i segona va ser per curiositat, i avui el motiu era,  que la companya de telefonia movil que tinc enregistrats els telèfons personal i fixe, ha estat  traslladada,  de la Plaça de la Llibertat, al espai de La Fira i no en tingut ni el detall de posar un comunicat a la porta de la antiga oficina.

El motiu era una gestió que ja feia dies es tenia que fer, com fora del espai Fira es impossible d´aparcar el coc-he,  he agut de recorre al aparcament subterrani del centre, la sorpresa ma l´he emportat quan he anat a pagar trenta dos minuts , un euro, però la gent no es ruc  i al aparcament tot i que avui som dilluns i es dia de mercat,  aixo vol dir que es dia de molts foresters però  hi avia pocs coches.

No se si aquest centre tindrà  èxit o no, el temps ho dirà, jo personalment compro millor al comers de proximitat,  soc partidària del tu a tu amb els dependents, m´agrada qua m´aconsellin i escoltar la seva opinió, tot que l´ultima paraula sempre sigui la meva. A mi amb molesta quan a un centre una mica gran preguntàs  algo i coincideix que mai son d´aquella secció, total et quedàs  igual.

El segon dia que bai estar a la fira buscara  una jaqueta o be un Anorac, bai interes arme   dins  una tenda que tinc costum de comprar, a la Plaça Mercadal, tot que la botiga es gran,  ja el mateix sortit,  a una que a l´altre dons per veureu per  lo mateix no es necessari  camina tant,  i bai opta per anar a la de sempre.

Soc de las persones que pensen que las tendes de proximitat fan gran un poble, i es per aixo que Reus ha crescut com a poble comercial, que no te res que enveig a  ningú, crec que l´encant de anar per el centre mirant aparadors veure gent que coneixes i fer la petar no te preu, per tant jo al centre del caliu" dels nostres botiguers  de tota la vida,  els que en fet que es reco neixi  el bon fer amb el comers del nostra estimat Reus.

 Ja saben la dita "Reus Paris i Londres i el carrer de Monterols" es un Slogan que ha donat la volta per molts llocs i que com a bona Reusenca n´estic molt orgullosa.

Tenim ciutadans molt  il·lustres, Pintors, , Poetes,   Escultors,   Ceramistas  i fins i tot un Militar conegut a reu del mon El General Prim, dons que mes volem mes.

Tenim diversos Teatres, el Maravellos Teatre  Fortuny, Teatre Bartrina ,El Bravium , L´Orfeó  Reusenc , i alguna de les Escolàs tenen Teatre propi dons que ens fa falta, tenim una mica de tot. 

Ara d´qui pocs dia es muntara el mercadet de Nadal,  tot i que a jo no soc massa de festes, per motius personals (quan comen san  a faltar gent estimada ) et dol, i no es lo mateix, però es llei de vida i es te que acceptar el designe del destí, no queda altra.

Acabo,  les compràs jo al comers de proximitat, els torrons al torroner de tota la vida, els vins a poder ser a do ixo  a la bodega de sempre, i la resta de viandes al mercat on la experiència dels professionals, t´aconcellan  amb lo millor, i aixi no vas errada.

Un bon Nadal per aquells que el celebrin i un prosper Any Nou, i que ses Mages tats  els Reis d´Orient siguin molt generosos, i ens  portin  la Pau que tant necessitem tots plegats.

 Per acabar i perquè vegin que no enganyo, una foto del tiquet que he pagat .

      

Diuen

Diuen, ¿ diuen que estic sola? no es veritat,  mai avia estat tant acompanyada, la gent diu, la gent pensa, la gent fa, que sap la gent, que saben de mi, qui son ells per parlar de la vida dels demés.

De la soledat, ja n´he parlat, la soledat esta al cap, mes no al cor, surti a  fer una passejada, anar de tendes amb amigàs amb afinitat amb tu  mateixa,  visitá malalts o amigàs que per la  edat surten poc al carrer,   jo en conec i de tant en tant els fai visitas.

Aquesta vida,  ens dona no poc as   possibilitats  de gaudir ne,  no pots quedar te  a casa tancada,  lo que en aquesta vida tenies pautat per fer,  si has complert desprès el temps es tot teu i res a dir, es el meu pensament, tant respectable com altres, jo no fai  judicis  morals de ningú, no soc jutge ni m´agradaria tenir una responsabilitat d´aquesta mena, ! visc i deixo viure! .

¿Que desitjo jo per altres persones?  dons molt simple, que las persones que m´envolten no petegin, que visquin i siguin feliços,  poder viure amb pau, aixi de simple. 

¿Per mi mateixa?  gaudir de bona musica, i dels llibres que  son la meva pasio, anar  al teatre, cine i l´esta asseguda a la taula d´un cafè,  amb bona companya  aixo no te preu, pot ser que d´aquestes  petites  coses que  no  havia gaudit mai, son les que ara amb fan feliç, tot i que la felicitat es relativa per que complerta no existeix, sempre li fa falta aquell puntet per ser del tot.

Avui mateix, al centre d´amics de Reus una amiga d´el meu fill i ara meva també, fa un recital de Poesia, he estat convidada,  la poesia si es  bona,  en gaudeixo. 

Passejades per l´aire lliure, a la vora del mar,  el mar amb captiva i amb dona pau  i relax,  de mica en mica bai incorporant coses noves, m´atrauen els boscos però  aixo te mes perill si no coneixes  el lloc corres el risc  de extraviar-te  i complicar la existència als altres, als voltants  de  la ciutat on visc,  esta ple de llocs d´interes, d´uns anys anse  els paratges  van  canviam, deu ser la Metamorfosis de la mateixa natura.

Jo recordo com era el meu estimat Reus,  quan era una nena, ja indrets que eren  mes entranyables,  abans per posar un exemple La Plaça de la Llibertat, era mes rusticà, si,  però mes de veritat mes humana,  els bancs de pedra, la petita font amb el raig d´aigua que no parava  mai, i el Monument als Caiguts (el bitllot) com popularment l´anomena-vam  els Reusencs, i la  tribuna de pedra on es feien concerts amb la Banda de musica.

Es per aixo que he explicat que amb nego a dir que amb sento sola,  per que seria faltar a la veritat, quan estic amb gen estic acompanyada i quan arribo a casa tinc la companya de la musica els llibres l´ordinador etc etc , ¿sola? no jo amb nego a dir aquesta paraula, la soledat  esta al cap no pas al cor.
 

La Bicicleta i el Cine

De un temps cap qui, i veien  el  panorama que ens ofereix  la tele,  amb lo referent a peli cules, he decidit pas arme  al cine minoritari, que poc a poc cada dia l´entenc mes,  per la filosofia que ens aporta, molt diferent a las programacions que pauten cada setmana,  cinc peliculas una rere altre, lo que abans s´anomenava "sesio  continua" .

La primera que bai visualitza es una que a  ! l´any 2008 va ser Palma d´or al festival de Cannes!  i dirigida per Laurent Cantet,  es, La Clase  amb va agradar per la problemàtica que porten als adolescents, i la forma de orientar-los  amb ma esquerra.

Pero no en parlaré d´aquesta, voldria parlar de la segona, un film dirigit per el director Haifaa Al Mansour, que va ser la guanyadora !!Festival de Venècia!!  2012 com a millor peli cula d´art  i en saig.

Wadjda, (Wod Mohammed) es una adolescent d´ uns dotze o tretze anys viu amb la seva mare(Reem Adbullah)  als suburbis de Rial, país de religió  Musulmana,  on ja es sabut que les dones del moment que neixen son ciutadans de tercera categoria, guapisima  la adolescent, amb uns ulls que et captiven des de  el primer instant que la veus.

Jo no entenc lo de  anar vestides normals a casa, i  tenir que transformar-te  per surti  al carre, negras fins als peus i tapades  amb  un vel que s´anomena Hiyab, personalment el trobo denigrant per la dona.


La mare al tenir la seva filla, i després d´un part dificultós, va quedar estèril per parir mes fills, llavors la tasca de buscar nova esposa, recau en la mare d´ell, tot casaments arreglats

El pare esta fen els preparatius de boda amb altre dona, i com es costum entre els Musulmans es te que acceptar la segona esposa i les que calguin, per des contat  ella i la seva mare i  tenen  que assistir. Els diners que tenia estalviats per la bicicleta els dona a la mare per que es compri un bon vestit.

La noia es amiga d´un jovenet de la seva edat  que te una bicicleta, ella esta obsessionada  amb tenir  una, i la vol de color Verd, recull moneda a moneda tot lo que pot, fa polseres i les ven, tota mena de treballs per guanyar diners i  poder comprar la bicicleta, la te aparaulada al "Bassar", on la va veure   i li va robar el cor, la mare li diu que les noies no poden gaudir de segons quines coses dons El Coran o te prohibit, però es mes forta la seva il·lusió i  determinació,  que la paraula de la seva religió.

L´escola on va, fan  una demostració de llegir  El Coran, alguns versicles, on va inclòs  la forma de llegir ,interpretar i donar forma als versicles del esmentat llibre, tan sagrat per els Musulmans amb un premi en metílic per la guanyadora..

Quan comença a llegir no te idea de res, no entén els significats,algunes  paraules  no sap donar la entonació que hi toca, i es la seva mare indican  el to necessari  de llegir,  quan ella comença a domina la tecnica   quan  re zas  El Coran s´allargant  les paraules com si fos un cant., ben resat es bonic de sentir.

Guanya el concurs, i aquí ve la seva decepció , quan li pregunta'n  que farà  amb els diners, ella diu que seran per comprar la bicicleta, llavors li diuen que les noies no poden muntar amb bicicleta per perill de perdre la Virginitat, el seu mon s´enfonsa i plora decepcionada, es quan dies després la mare l´obsequia amb la bicicleta, la mare entén que la vida ha estat injusta amb ella, que la religió  no te dret a decepcionar a ningú  per raó  del sexe amb el que ha nascut.

Crec que la mare veu i entén  que el pare fa la seva vida en raó de lo que les lleis Musulmanes diuen,  sempre beneficiant al home i  humiliant  la dona, aquest es el motiu que fa obrir els ulls a la mare, davant l´injustícia que ha patit la jove neta  Wadjda, !la noia d´els ulls captivadors.

Peli cula  que recomano, es un cine diferent,  però  mes interessant  que moltes peli culas de cine que setmana rere setmana programam, repetint moltes de las peli culas,  fins l´avorriment. 

 

Jovenets divertinçe "Castanyada"

Dia  trenta u de Octubre deu i mitja de la nit, castanyada amb bona companyia,  fins a les cinc de la matinada del dia u de Novembre.

Quan una cosa dura tantes hores, tant sols vol dir,  que tens bons "cole gas" que et fan la nit agradable, amena i que estas pa san  la nit amb intensitat, es tracta de posar hores felices  als anys,  aquestes  hores  donar-li  vida  diversió i de tant en tant un trague't   de aigua amb misteri, no te cap mes secret.

La fotografia que esta encapçalant aquest escrit d´avui,  es quan entaban  elaboren  amb "Ritual" inclòs de la famosa "Que imada" Gallega, que quan  entre  u fa suaument,  però quan arriba dins teu es torna  (tremenda) s´apodera de tu, de la teva voluntat et fa dir  i fer coses que ni tu pensàs, però  caram es la sal d´aquestes reunions,¿ si no?  quina finalitat tindria  la reunió entre amics.

Erem nou persones, ni molts ni pocs, els justos per no haver mals rotlles, soparets,  dolços casolans que la Carme sempre te ve a fer los i  els fa bons, coquitos de la  ma de la respostera La Fina, licors varis,  de la ma dels  mestres licor aires L´  Agustí i el  Rodolf, castanyes i moniatos de la ma del amo del mas que no recordo ara mateix com es diu,  ajudant de la llar de foc  la Fina, directora  de la festa las dos Isabels  auxiliar de cuina jo mateixa o sigui l´altre Fina,  el Fermin ,  un dels ajudants  a netejar las Vieiras que deu ni do la feinada que donen aquestos vichos , però que bons que estan.

La bomba final va ser la elaboració de la famosa !Que imada! vam riure fins a caure'ns  les llàgrimes,el conjurode lo mes divertit,  però amb  lo que mes rèiem  amb el conjuro era  lo seriós que intentava  posar se  i no aconseguia, si  la festa aquesta es ves fet  a un pis, averem acabat a comissaria  per la es candelera  que ens  surti de dins al cor.

Alli  es van cantar Tangos, Cançons picant ones i verdulaires , que es la sal de les reunions tots eren adults i res a dir, de ! la Asturià  pàtria  querida!  fins a repertori gallec pa san per els tangos, i com no podia faltar els acudits verds i algun dels blancs, aquests no fan riure tant, resumint ens o varem passar d allò mes be, sense fer cap  mal a ningú, varem tornar sencers a casa que d´aixo es tractava, (cada ovella amb la seva parella, i tothom a casa seva, com tenia que se.

Ara esperant  la propera festa a la que jo m´apunto amb els ulls tancats, a viure la vida lo millor que es deixi que aquí estem de pas i ningú sap el dia que ens reclamaran des de  dalt, que segurament es deuen fer festes i es deu passar be, com deia al comença,  es tracta de posar vida als anys i no lo que molta gent aburrida  fa,  que posen  anys a la vida i estan a l´expectativa a ser cridats e dalt .

   L´agraïment a to tom que m´acollit al grup dons  m´ajudat i amb ells o  passo pipa.

A la Isabel i Agusti, la Carme i el Fermi, la Fina, el Rodolf, els propietaris de la masia la Isabel i parella i com érem nou,  falto jo,  l´altre Fina, i un record molt especial que es va trobar a falta,  la Maria José que es l´anima de les festes, i per causes alienes a ella no va poder vindre, tots saludats, vinga amics fins la propera que tots esperem sigui aviat, salutacions a tothom.

Traficantes de la miseria humana

       De un temps anse he perdut l´interes de veure els informatius, serà que cada dia es "mas de lo mismo"  i arriba l´hora que et passen las ganes d´estar informat, o be desinformat,  ja que  ells fan veure la situació com mes els acomode i  la guarneixen  al seu gust, jugam aixi amb las miserere humana.

A l´informatiu de les nou, las imatges que mostra van  amb van fer plorar, d´impotència, rabia o no se, amb aquest sentiment d´impotència no plorava sola, els mateixos coopera'ns  o gent anònima que veien la situació  els superava, impotents veien  com la vida dels menuts s´anava apaga'n  ofegat alguns o hipotèrmia ,  la aigua,  esta  a temperatures  baixàs  es impossible  d´aguantar, son massa  petits,  l´esforç i les ganes de reanimar-los  no eren suficients.

Trencava el cor veure com els pares, s´els morin els seus fillets als braços, es te que ser molt insensible per aguantar i  quedar indiferent, jo no bai pode, pensava que aquesta situació ens pot tocar a tots, avui son ells els que tenen que abandonar la seva vida,  part de família,el seu benestar,  la casa i tants altres coses, per anar a buscar un futur incert,  amb una paraula anar a l´aventura per la supervivencia.

Si que es veritat , que ja llocs que estan desbordats, i es pot entendre segons es miri, jo sempre he sentit a dir que las guerres, fan rics als mes rics i anulan a la resta de població.

 Dies enrere refugiats Servis eran tractats  com a besties, caminant per camins enfangats, amb las quatre coses que podien  haver  salvat, gent malalta, vells,  cadira de rodes que quedaran atrapades al mig del fanc, els tiraven menja com si fossin  animalons, aixo son drets humans, jo amb aquesta des-humanitat,  no m´agrada viure, ! jo renuncio de la raza humana!  on per dret  i estic inclosa.

   

Fa uns dies mirant  una entrevista   un expert amb economia i analista bastam conegut, li preguntaren com havia afectat la crisis als mes rics, com la vivien ells, i va contestar de cap manera la crisis per ells no existit, millor dit, com mes crisis tenim els d´abaix mes be viuen els poderosos.

Jo fa temps que no entenc res de res, voldria una explicació si quan venim al mon, venim sense res material i quan ens morim marxem  sense res,  quina finalitat te acumular tanta riquesa, si no en podran gaudir mai, la mort es la cosa mes justa que existeix, pobres i rics, anònims i famosos, de la rasa que sigui una cosa tenim segura i es la mort, te cap raó de ser, acumular tants diners, matar,  torturar ,,extorsionar, es te que ser molt sàdic, els  mes rics de la terra, pa san  per damunt de tot i tot hom.

Aquesta gent ja fa molts anys que es miren el melic, i a mes es permeten mirar la gent per damunt dels ombres, aquesta gent que la premsa del cor els anomena "Gente guapa", nomes son carronya, la gent d´abans tenia una dita, que o deia tot,   De porc i de senyor sem te que venir de mena,  i cada vegada crec que tenien mes raó  que un sant,   ara amb ve al cap una cançó que cantava el Peret , deia  Estafam per aquí, estafam per allà d´aquesta manera aixi amb varen puja,  ell cantara aixo amb tota la gracia  i al dir estafa no es referia a aquest tipus d´estafes, lo seu era per sobreviure, que es diferent.

M´agradaria que els de dalt reflexionessin,  que fossin humans,  nomes que fos una vegada a la vida, que paressin aquesta boxaria que en convertit el mon, tots necessitem viure en pau, al mon ja lloc per a tot hom  per que aquest egoisme,  "jo crec amb Deu"  però m´agradaria alguna vegada veure una prova, i saber el perquè d´alguna cossa, de les que passen i no entenc.

Enveja Sana

 

Tan sols un petit escrit, per donar las graciàs a les persones que en un moment critic, que la vida m´havia col·locat  amb van fer costat, gent en coneixes molta, de vegades massa i tot,  però amics ja es altra cosa, els amics de debò es poden contar  amb els dits de les mans  i moltes vegades et sobren dits.

A la meva cunyada Milà ,gran  persona, de las de veritat, alguns d´els meu cosins, a destacar el Lluís i la Montse la seva esposa, la Gloria bona amiga,  que amb ella comparteixo la pasiò  per els "llibres" els cafès senta das  a una terrassa, el teatre,i la bona musica, la Carme amiga una mica especial amb la que ens aguantem las neu ras mútuament,  de neu ras  tots en tenim lo difícil es saber reconeixeu, per aixo es te que ser critic amb tu mateix i no posar el cap sota l´ala fen veure que tu ets perfecte.

En un apartat especial , agrair al grup de ball que fa uns mesos m´apuntat  i que es la cosa mes encertada que he fet mai, a la Isabel que ens coneixem de bastants anys, i com a professora te una paciència molt gran amb mi, a  la Fina i moltes altres que no se el nom tant sols que intentem ballar, moltes ni ha que o aconsegueixen  d´altres com jo que ens costa mes, però tot arribara i en especial  donar las graciàs  a la Maria Jose que fa riure  a  to tom amb las seves surti das, a mi en particular amb fa riure de veritat,  i es que ara mateix necessito riure,  es ella que amb va entabanar per inscriure'ns a l´Universitat per a gent gran, "ja soc Universitària"  qui mu tenia que dir a mi als meus anys.

Es veritat allò que es diu, la família es la que per sang et toca, però als amics afortunadament els trias tu, i com deia al començament pocs i bons, tots i cada un d´ells son de un "deu" i alguns de matricula d´honor, una abraçada a tots ells i visca la amistat neta i sana.

La Represio

                                                              Plaçà de Prim

Aqui comença el post d´avui, a la Plaça de Prim.

Aquest Dissabte, he estat convidada a un espectacle al amblamatic Teatre Fortuny, del nostre estimat Reus.

Rússia Multicolor, L´Altai i Siberia a Catalunya, aixi s´anomenava l´espectacle, típica musica, del folklore del país on venien,  esplendidesa amb el vestuari,uns colors plens de llum, colors vius però amb l´elegància dels ballarins i ballarines, que amb els seus moviments li donaren mes vida a tot el conjunt.

Tot i aixo s´els nota que venen d´un país repressiu, i es nota que estan adoctrinats, res mes trist per les personàs que no tenir la llibertat que tot esser humà es mereix, tot i que a hores d´ara,  las fronter as ja no romanen tancades com abans,  crec que l´adoctrinament que tan anys han viscut, es algo que els condiciona la vida.

La fotografia que acompanya aquest escrit es una demostració de l´elegància que abans els parlava, aquest ball sols era ballat per unes altes i esveltes noies de mirada trista, tot i tenir el somriure al rostre la mirada u deia tot,


 Poden pensar que des de dalt de l´escenari i on esta el public ja una distancia considerable,per veure tant de detall, però es que abans d´entra, vam estar amb ells i elles a l´escalinata del vestibol, els espectadors que volien podien fer se fotos amb els ballarins, es allí on els bai veure d´aprop.

Es dalt d´aquest escenari, on van ballar. El telo que es veu es d´una pintura del pintor Reusenc,  Mariano Fortuny, era Fill I lustre de Reus.


Altre detall del esmentat Teatre es el magnific llum que esta penjat al sostre.

Abans d´entrar pizza i refresc a un local de la mateixa Plaça, unas  rialles, i cap a veure l´espectacle.


Va ser després que baixam Raval avall, xerrant i riem, que amb bai donar conte que el final de la dictadura ja s´havia acabat,  i jo no m´havia assabentat .

Com la passejada era Raval avall de tornada a casa, ens vam aturar a un bar que ens venia de pas, i entre riallas i refresc, amb bai donar conte de lo poc que havia viscut, una de las que estava asseguda amb nosaltres diu molt seriosa Deu Meu si el Sisquet aixeques el cap. Jo pensava dins meu si l´axequesin altres personàs i tot.

D´un temps ensa he fet molts canvis a la meva vida, he cregut necessaris fer los,  tant sols ja una vida i lo millor es viure-la, que per quedar-nos a casa ja tenim temps.

Ara m´apunto a tot lo que amb fa gracia, una excursió, allà que bai, m´he apuntat a classes de ball,el que esta de moda ara, "line Dance" traduit ( ball en linea) tots en fila i disfruta a tope, jo no se si aprendre a ballar, en tres mesos ja en ballo cinc, (mes o menys) ara de riure, riem per els descosits, total ens riem de nosaltres mateixes, fai sortides a caminar per els carres de la meva ciutat, algun dia,  junt amb una amiga fem un cafè asegudas a una terrassa, i parlem de la nostra passió els llibres,  de cuina, parlem del dia a dia no parlem de ningú, i aixi passem el mati.

A la meva mare, sempre li bai sentir a di, que riure i plorar enxample els budells, dons jo els dec tenir ven amples, entre plorar i riure estem ven servits.

Dons be ara si que ma quedat clar que la repressió no existeix, que ja fa un temps que vivim en un pais "Lliure

Un aclariment, las fotografiàs que acompanyen l´escrit d´avui son algunes d´arxiu i altres de collita pròpia.

SOLEDAD

Yo recuerdo como era llena de vida nuestra casa, eran otros tiempos, ¿ mejores, peores?.No lo sé, eran otros tiempos ya pasados, como pasa el tiempo, como pasa la vida.

Recorriendo la casa, veo las habitaciones, ahora sin vida, vacías, pero aunque estén sin vida física todavía se puede oler el aroma de las personas que con su presencia las habían hecho suyas, las habían adornado con su personalidad. La de Laura, mi madre, tiene este olor tan característico de “Nenuco”. No es ninguna tontería, es que en su habitación había  un difusor de esta colonia, fragancia que a ella le gustaba, la misma que llevaron mis hijos cuando eran bebés.

Al principio te instalas en un piso, a poder ser grande, pensando en la familia que quieres formar, y casi siempre lo consigues, la familia crece y las necesidades de espacio también, poco a poco, el piso va menguando, los chicos necesitan espacio.

Aún me parece ver a mis hijos dentro de sus respectivas  habitaciones, liados con sus tareas,  tan  importantes que son en plena adolescencia, cada  uno, con sus preferencias que dicho sea de paso eran totalmente diferentes, pero aunque tan dispares ellos se complementaban muy bien.

Antes vivíamos seis personas, tres generaciones bajo el mismo techo pero nunca fue un obstáculo para vivir en concordia, la clave es darle el espacio necesario a cada habitante de la casa, tener respeto para con los demás si quieres ser respetado tu mismo.

Poco a poco el piso se convierte en pisito, no es que el piso haya menguado, lo que pasa que las necesidades de sus moradores han aumentado, la vida sigue su ritmo, y  la naturaleza va reclamando lo que le pertenece, como dice la Biblia, polvo al polvo, polvo eres y en polvo te convertirás.

El primero en volar, por edad, fue el Abuelo Luis. Pero es que después en cinco años, del nido han volado tres más y es fácil decirlo pero no es fácil para digerirlo. Es duro, muy duro.

Ahora recorriendo el piso, contemplo las habitaciones y ellas duermen solas, sin vida que iluminen su día, con este silencio de pasillos vacios, a veces crees,  porque lo necesitas,  oír la presencia de tus seres tan queridos y añorados, que no daría para poder rebobinar la vida, para que todo fuera como antes.

Que nadie crea que a mí la soledad me pesa, para nada, a mi la soledad me gusta, esto para mi es nuevo, entrar y salir sin que nadie fiscalice mi vida no lo había vivido nunca. Llegar a la hora que mejor me acomode sin pasar el control.

Con esto no quisiera que nadie piense que carezco de sentimientos hacia todos los que me faltan, no es esto pero nos tenemos que tomar la vida tal y como viene, no nos queda otra, nadie sabe lo que daría porque no me faltara ninguno de los míos, pero soy persona creyente aunque poco practicante, personalmente pienso que todos venimos aquí con una misión que cumplir y cuando terminamos la tarea encomendada, volamos hacia el infinito.

He llorado lo mío,  ¡mucho o poco!  esto queda en mi intimidad pero el tiempo me ha hecho reflexionar, y he comprendido que llorar solo sirve para ensuciar los pañuelos, que por mucho que le des a la lagrima, ellos no van a volver, y tu lo único que consigues es deprimirte, y  este gusto no se lo voy a dar a nadie, es algo que durante muchos años se ha vivido en casa y esto desgasta muchísimo tanto a las personas que viven en el núcleo familiar,  como a las relaciones familiares, es de locos.

Que la casa está vacía, yo la lleno con mi música sin que nadie me condicione, con películas de buen cine y con las comidas con mi querido Oscar y con alguna amiga que alguna vez le acompaña, lo único que me queda y me importa,  el es la razón de mi existencia.

La soledad está en la mente de cada uno, y lo que nuestra cabeza nos quiere hacer ver, hay gente que teniendo la casa llena,  está sola, por no saber enfocar la situación que le ha tocado vivir, la vida esta para vivirla, solo tenemos una y no es demasiado larga el ser humano tiene de promedio unos ochenta años de vida, yo creo que no es para desperdiciarla, a la medida de las fuerzas de cada uno, “a vivirla a tope”, y después si hay resaca una aspirina y vuelta a empezar.

Hoy,  acabo de enterarme, que es el día internacional de la soledad, hasta para esto hay un día, como ahora se celebra cada día una cosa, llegara que faltaran fechas en el calendario para tanta celebración .

Recuerda que muchas veces el silencio es la mejor compañía que la vida te puede ofrecer, porque estar acompañados muchas veces,  de necios no vale la pena, ya saben el refrán ¡ más vale estar solo que mal acompañado! .

Yo no suelo dar consejos, como tampoco me gusta recibirlos, si me equivoco me gusta hacerlo por mi misma .

Solo unas breves reflexiones:

La lengua prácticamente no pesa nada….

Pero son pocas las personas que la pueden sostener.

Preocúpate solo de tus asuntos, lo que se hace en la vida, tiene eco en la eternidad.

Aprende las reglas del juego, y luego infringe alguna.

Y no te fíes nunca de la persona que no cierra los ojos al besarte( no es de fiar). 

Reflexionar sobre estas breves frases, con el tiempo lo vais agradecer.

Tan lejos tan cerca

Es el nombre de la película que vi  ayer por la noche, estuve a punto de cambiar de canal,al principio no me engancho, no sé, la vi como rara.

La película en cuestión trataba del atentado sobre Las Torres Gemelas, el triste atentado  que conmociono al mundo entero, como todos sabemos ocurrió un Once de Setiembre del 2001, la película es protagonizada por Tom Hans, los demás artistas son desconocidos para mi , Tom es padre de un niño de unos trece,o catorce años un niño de mente abierta, inteligente poco común para un niño de esta edad, un chico que el padre con juegos le enseña a pensar al tiempo que desarrolla su mente.

En el atentado muere el padre después de ocho intentos para contactar con su familia por teléfono no lo logra, y muere sin poder decirles lo mucho que él y su madre significan para el .

Al poco de morir el padre , encuentra una llave que no sabe que abre, y se propone averiguar lo que para él es un misterio, y se lo propone como un reto personal.

La película transcurre como si fuera una maratón de pruebas , el niño tiene una rabia interior que no le deja vivir en paz, está enfadado con todos los que le rodean y con el mundo entero, que porque cuento esto, seguramente la película fue vista por infinidad de espectadores.

El mensaje de la película es real , como la vida, en ella se demuestra el amor que las madres tenemos hacia nuestros hijos, la protección que ejercemos sobre ellos, cuando al fin el chico se derrumba ante su madre, ella le dice que lo sabe todo, que ella le ha estado allanando el camino para que no tropezara  más que lo necesario.

Que no haríamos para que nuestros cachorros no padecieran, pero caerse y volverse a levantar es parte de la enseñanza de la vida, la vida es una carrera de obstáculos que tenemos de aprender a sortear, aunque naturalmente el instinto de protección siempre va con nosotras, Las Madres de la vieja escuela, porque ahora a los niños los crían ñoños parece que crezcan entre algodones y así es imposible que sepan valorar la vida, lo bueno y lo malo que de todo hay en el largo camino que tenemos de recorrer,

A todas las madres jóvenes,  los niños necesitan saberse queridos, caricias, besos y de vez en cuando una palmadita en el culito, y de seguro que de mayores agradecerán esta palmadita, los chicos de bien pequeños te echan un pulso para ver hasta donde les dejas llegar, son mas listos que nosotros, y somos los adultos responsables de ellos los que tenemos que marcar la ruta a seguir, marcar las pautas de la vida y que ellos sepan el limite, el limite lo ponemos los padres como responsables de la tarea de educar a nuestros retoños.

Y por finalizar una reflexión a todos los padres que se creen que la educación es cosa de la escuela, y no es asi , los padres educan y los Maestros enseñan he aquí la diferencia que a muchos no les entra en la cabeza y confunden enseñanza con educación

El Clan Flores

                                La saga      los Flores

A mí, siempre me ha gustado mucho la saga de los Flores, Lola Flores se tendría que escribir con letras Mayúsculas, y pario buenos elementos, con la vital Lolita,  el poeta Antonio, y la temperamental Rosario, y del pescadilla que diré, era buen guitarrista, aunque de origen catalán, vivía el flamenco con pasión, familia de la gran Carmen Amaya.

El parque de atracciones de Montjuic se encuentra una bella escultura dedicada a la gran Carmen Amaya,  Catalana de nacimiento y que Barcelona levanto en honor de esta insigne “Bailaora”, Antonio Gonzalez “el pescadilla” también había nacido en Barcelona, pero el no tuvo el reconocimiento que también se merecía, creador de la Rumba Catalana que tan buenos momentos nos ha hecho pasar.

De Lolita diré que lo que me gustaba de ella era la dulzura de su voz combinada con el temperamento gitano, espectacular, bajo mi humilde opinión.

 Antonio era fuerte en apariencia, pero tremendamente frágil a la vida, poeta con la letra de sus canciones, me gustan mucho varios de sus temas, pero la que dedico a Alba su  hija cuando nació me emociona , por la sensibilidad que puso en ella, lástima que las tristes circunstancias que le llevaron a su prematura muerte, de esto es por lo que opino que de sentimientos ante la vida era muy frágil.

 Del temperamento del terremoto “Rosario” que voy a decir, me gustan todas sus canciones, verla es como si Lola Flores estuviera con nosotros, mas menuda pero en  temperamento creo que la supera.

Con “Angel” se nace oh no,el arte se lleva en las venas y muchas veces es genético, no me cabe la menor duda.

En la memoria de los Españoles, tenemos un sinfín de anécdotas protagonizadas por el clan Flores, el ¡si me queréis  irsos ¡ esta flor se escucho en la boda de Lolita con Guillermo Furiase, la frase rezaba así(si me queréis iros) , pero era la forma peculiar de Lola,y cuando pidió una peseta a cada Español para pagar una deuda con Hacienda, y ella no entendía como siendo “Patrimonio  Nacional “ tenía que pagar impuestos, y tantas otras que seria para no acabar, de todas formas se tiene que reconocer que si te gusta el flamenco oírla cantar era imprescindible, yo en particular tenia pasión por la gran “”Lola”