El carretó de la meva infantesa

 

És un homenatge a un record dolç de la meva infantesa.

El carretó de mà o bé enganxat a la bicicleta  del pare, m'embarga i m'emociona. Ara quan  als nostres dies presents res no ens falta, la tecnologia ens surt per les orelles, i a res es dóna importància.desgraciadament vivim en un temps de "usar y tirar"

El carretó formava part de la meva infantesa era com un  multiservei, gairebé indispensable per a  nosaltres que no teniem cap mitjà de transport més que la bicicleta del pare,. Per anar a Salou a passar uns dies per les vacances dels pares, a dalt hi cabia tot, els estris de cuina, la roba, part dels aliments i demés coses, i com no, totes les il·lusions posades als dies de platja, dels dies sota els pins de Vilafortuny i de les nits dalt al Mas de l'Indià, parlant asseguts a la taula llarga de fusta amb un cafè davant, i beure la Ratafia que el pare i la Dolors feien, se'ls donava bé quaranta herbes, nous verdes etc etc, jugant al  temps que explicavem acudits,  endevinalles o cantavem, fins que el cos deia prou,

Cal dir que nosaltres no anavem sols erem una nombrosa colla de dues families i uns quants amics que s'afegien a passar uns dies diferents, i per dormir al ras, sota una porxada de la terrassa damunt d'un jas de palla. Ah! he de dir que el transport fins a Salou el feiem dalt del Carrilet, l'emblemàtic trenet, Reus Barri Fortuny, parcel·les Casas, la corva, primera casella, bassa del Just, Mas Calvó i Salou. Tots nosaltres i el carretó.

Els meus oncles  tenien una parcel·la  al barri Pelaio i uns quants nens petits,  nens que es cansaven perquè el camí a fer era llarg, i carretera  amunt que pujava el carretó, carregat amb la xicalla i el necessari per l’alimentació,  la farmaciola  ja que amb tanta xicalla les caigudes,  pelades de genolls etc estaven a l’ordre del dia, i el més important les ganes de còrrer, saltar i remullar-nos amb la manguera eren totes les nostres il·lusions, amb poca cosa estàvem contents.

Recordo  que l’oncle Ton sortia primer amb els més grans i la tieta Amparo a la que s'hi sumava la meva germana, jo era a la segona remesa, la mare vigilant  i el pare empenyent el carretó, ni una discussió hi havia, amb l’amenaça de fer el camí a peu, carretera amunt que fa pujada ens deia el pare.  

Recordo els berenars-sopar, que gaudíem tots junts fent pinya, amb verdures de l'hort de la parcel·la   que bones que eren, amb una truita de patates i una gran amanida, asseguts als bancs del rafal de canyes, que entre l’oncle i el pare havien fet ,amb la llimonada feta amb llimones de la parcel·la i l’aigua del pou, i  desprès la baixada quan ja era fosc, i el cel tot estelat, amb la son a les orelles i el cansament a les cames, i a les hores com se acostumava a dir, aquesta nit dormíran plans.

Els sopars a la Bassa Nova, a les nits d’estiu, xerinola música i balls a la fresca, els cantirs d’aigua refrescada dins la bassa,  les sindries i melons, fruita fresca per passar la nit, gaudint del fresc i la foscor, una armònica tocada amb el cor, alguna guitarra i un home alt i prim que tocava una especie d’acordió, la tornada a casa cargolada dins al carretó, i la meva germana “la teta” com jo li deia,  rient deia la nena ja dorm.

Contemplo el jovent d’ara i penso que pobres que són, tenen de tot i no saben gaudir de res, nosaltres amb els pocs mitjans que teníem vivíem molt feliços i ells tenint tant al seu abast no saben gaudir del DO tant preuat que ens han donat: la vida.