És un homenatge a un record dolç de la meva infantesa.
El carretó de mà o bé enganxat a la bicicleta del pare, m'embarga i m'emociona. Ara quan als
nostres dies presents res no ens falta, la tecnologia ens surt per les orelles,
i a res es dóna importància.desgraciadament vivim en un temps de "usar y tirar"
El carretó formava part de la meva infantesa
era com un multiservei, gairebé indispensable per a nosaltres que no teniem cap mitjà de transport més que la bicicleta del pare,. Per anar a Salou a passar uns dies
per les vacances dels pares, a dalt hi cabia tot, els estris de cuina, la
roba, part dels aliments i demés coses, i com no, totes les il·lusions posades als dies de platja, dels dies sota els pins de Vilafortuny i de les nits dalt al Mas de l'Indià, parlant asseguts a la taula llarga de fusta amb un cafè davant, i beure la Ratafia que el pare i la Dolors feien, se'ls donava bé quaranta herbes, nous verdes etc etc, jugant al temps que explicavem acudits, endevinalles o cantavem, fins que el cos deia prou,
Cal dir que nosaltres no anavem sols erem una nombrosa colla de dues families i uns quants amics que s'afegien a passar uns dies diferents, i per dormir al ras, sota una porxada de la terrassa damunt d'un jas de palla. Ah! he de dir que el transport fins a Salou el feiem dalt del Carrilet, l'emblemàtic trenet, Reus Barri Fortuny, parcel·les Casas, la corva, primera casella, bassa del Just, Mas Calvó i Salou. Tots nosaltres i el carretó.
Cal dir que nosaltres no anavem sols erem una nombrosa colla de dues families i uns quants amics que s'afegien a passar uns dies diferents, i per dormir al ras, sota una porxada de la terrassa damunt d'un jas de palla. Ah! he de dir que el transport fins a Salou el feiem dalt del Carrilet, l'emblemàtic trenet, Reus Barri Fortuny, parcel·les Casas, la corva, primera casella, bassa del Just, Mas Calvó i Salou. Tots nosaltres i el carretó.
Els meus oncles tenien una parcel·la al barri Pelaio i uns quants nens petits, nens que es cansaven perquè el camí a fer era llarg, i carretera
amunt que pujava el carretó, carregat
amb la xicalla i el necessari per l’alimentació, la farmaciola ja que amb tanta
xicalla les caigudes, pelades de genolls etc estaven a l’ordre del dia, i el més important les ganes de còrrer, saltar i remullar-nos amb la manguera eren totes les nostres il·lusions, amb poca cosa estàvem contents.
Recordo que l’oncle Ton sortia primer amb els més grans i la tieta Amparo a la que s'hi sumava la meva
germana, jo era a la segona remesa, la mare vigilant i el pare empenyent el carretó, ni una discussió hi havia, amb l’amenaça de fer el camí a peu, carretera amunt que fa pujada ens deia
el pare.
Recordo els berenars-sopar, que gaudíem tots junts
fent pinya, amb verdures de l'hort de la parcel·la que bones que eren, amb una truita de patates i una gran amanida, asseguts als bancs del rafal
de canyes, que entre l’oncle i el pare havien fet ,amb la llimonada feta amb llimones de la parcel·la i l’aigua del pou, i desprès la baixada quan ja era fosc, i el cel tot estelat, amb la son a les orelles i el
cansament a les cames, i a les hores com
se acostumava a dir, aquesta nit dormíran plans.
Els sopars a la Bassa Nova, a les nits d’estiu, xerinola música i balls a la fresca, els cantirs d’aigua refrescada dins la bassa, les sindries i melons, fruita fresca per passar la nit, gaudint del fresc i la foscor, una armònica tocada amb el cor, alguna guitarra i un home
alt i prim que tocava una especie d’acordió, la tornada a casa cargolada
dins al carretó, i la meva germana “la teta” com jo li deia, rient deia la nena ja dorm.
Contemplo el jovent d’ara i penso que pobres
que són, tenen de tot i no saben gaudir de res, nosaltres amb els pocs mitjans que teníem
vivíem molt feliços i ells tenint tant al seu abast no saben gaudir del DO tant
preuat que ens han donat: la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada