Voldria
explicar la importància d´ una abraçada....
Es en aquest moment quant jo he estat mancada,de algo
tan fàcil i reconfortant com es una abraçada.
Estic parlant d´aquella persona que un dia,i davant de Déu ens varem comprometre a.
compartir tot lo bo i la resta del nostre conviure... parlo de tu, de quant
estàvem vivint aquells moments tant
durs, quant la vida t’agafa lo que mes t’estimés una de les branques del teu arbre de la vida. Llavors vai trobar a faltar el poder compartir l’angoixa que ens ofegava la
respiració, quant la vida havia mostrat
la seva cara mes cruel
Però et vas tancar en banda i el dolor que
senties te el vas fer només teu, mai una paraula de consol ni tan sols una senzilla
abraçada reconfortant. Ja se que el teu
patiment era fort però com pensabes que era el meu?
La
vida son moments,... hi ha alegries i al
temps penes..malalties dolor..pèrdues
ràbia i mil coses mes. La vida es
sàvia o se, però al mateix temps es dura, massa dura.
Donat
els coneixements viscuts últimament he
decidit que cada persona lliuri la batalla de la seva guerra personal. Totes
les persones tenim les nostres, llavors que ell o ella sigui
responsable de la seva.
Avui
he anat al bosc, amb la tristesa a flor de pell, i plantada davant un pi
pinyoner alt com un gegant, l’he mirat, i
mes tard li he parlat. Després de una conversa muda explica’n li les meves
cuites l’he abraçat,i he sentit la flaire de la resina que ha deixat
la seva emprèn-te a la camiseta que
duia...i que, tot plegat ha servit per calmar l’angoixa que fa tant temps ofega
la meva gola, aquell ofec que de sovint amb tapa la respiració.
Ja
fa uns dies que bai començar a escriure per alliberar la meva anima, però de
tant en tant necessito fer una pausa per poder pair el neguit que sento a dins
meu,i canalitzar les meves emocions, les tinc dins meu i ara mateix estant
sense control.
Amb
els anys i la experiència viscuda, gestiono
les coses amb mes seny, crec que totes les persones tenim una part de la nostra
vida algú fosca, i dic això, no amb el
sentit de quelcom reprovable, sinó amb el sentit personal, d’aquelles coses que tant sols son teves,
petits moments viscuts, instants tant
íntims que no hi ha ningú amb cap dret
de deixar-lo entrar a dins d’ells, dons jo també en tinc alguns i mai sortiran
de dins meu.
Crec
que la vida te un deute amb mi, mes si no una explicacio. Però al mateix temps se
que la vida fa la seva sense donar massa explicacions.
O
deixaré aquí però amb la certesa que tinc, que continuo estan mancada
t’abraços..
Avui
som 12 de mes d’abril del 2020.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada