De mica en mica
De mica a mica aniré expressant tots el meus sentiments, serà difícil però jo
necessito fer aquest exercici.
Voldria
fer te arribar els pensaments que ja fa temps ballen per el meu cap i que
quan estàs al meu costat amb costa expressar.
Voldria fer te entendre que jo estic en temps
de descompte, però no pensis que això amb dona tristor, tot al contrari serà
una alliberació.
Pot ser per que destre tant jove que he estat
tant lligada, que ara arribant a la plenitud
de la meva vida amb dono conte que no he gaudit de la llibertat a la tots tenim
dret per el sol fet de haver nascut, que las persones som autònomes i no pertanyem
a ningú, no tenim “amo.” podria dir que
ara la llibertat l’ estic bevent a glops massa intensos.
Jo no soc persona fàcil ja o se, però tu ets igual o molt semblant a
mi. Individualista, reservat amb la gent propera, i mes obert quan estàs amb
amics, que i farem som Lleons els dos.
Jo com totes les persones tinc una vida que es
meva i dins d’ ella hi ha la meva intimitat, i es aquí que tant sols i entre el
que amb sembla adient per fer ho. Crec que com tot hom fem una tria i valorem
els nostres amics, els amics de cor els de veritat els que tu saps que en
moments difícils no fallen, i no fan portar te
a mes del teu pes el de la seva motxilla.
Las persones que jo tinc com amics de veritat
saben que jo soc legal, que mai vai amb segones intencions, el lema aquell
!!qui te un amic te un tresor!! es del tot veritat, al menys per a mi, sempre
recordo que les persones van i venen, els amics de veritat es queden a les
verdes i les madures, mai he traït un amic, per mi un amic es per sempre.
Es molt dur superar tanta
pèrdua dels teus éssers estimats i amb costa, però lo mes fort es en Carles ......mai estàs preparat
per enterrar un fill, i tinc ferides al cor que viuran amb mi per sempre. Abans
es deia, amb temps de pau els fills enterren als pares i amb temps de guerra es
a la inversa, i això es contra natura, costa de pair, ara tinc dies de tot dies
llestos i dies tontos, per part meva ho poso tot i puc assegurar que m’en
sortiré
.
Quan vius amb parella casat o parella i punt, quan la vida te va posant amb situacions
difícils, quan te superen quan no saps per on tirar ni que fer, esperes una
mica de empatia i per esperar desitges
el sol fet de unes paraules de alè, una abraçada
un gest una mirada, demano poc, soc de bon conformar. Però com sempre era jo
la que tenia que estirar el carro.
Que me equivocat moltes vegades si, però no
era culpa meva només, la vida de parella ja o diu, parella = a dos. El Yin i el
Yang, i es que un es el complement del altre, es una unió inseparable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada