AL SAN CRIST DE LA PURISIMA SANG

Al Sant Crist de la Sanc

De vegades que el cos demana calma pau i recolliment.  Amb trobo passejant per les rodalies del Pallol on es troba l’ Església de la Purisima Sang, i els meus peus amb porten i amb conviden a entrar.

Traspasso la porta que amb tota amabilitat obre un noi que sempre esta esperant als feligresos, els que necessiten la pau que el lloc dona.  Es un noi amable que amb el seu somriure trist convida a entrar, es un noi senzill  humil però educat, ell sempre hi es però mai atabala a ningú, res demana i diu gràcies si d’ algú rep quelcom  o diu de cor al temps que la seva cara s’ il·lumina, de vegades penso que la vida te porta per llocs que tu no voldries anar, i penso que per edat podria ser un fill meu, un noi que la sort o la vida li ha girat l’ esquena.

 I entro a dins,  i al entrar lo primer que veuen els meus ulls es el Sant Sepulcre, aquell del que tu n’ eres Cavaller amb tot l’ orgull, i el miro allí ajagut com si dormis i  penso amb tu i la passió que hi posaves amb tot lo que feies per la congregació.

Ara busco la Sagristia dons he de concretar l’ hora per la Missa d’ el any, la que ofereixo als meus éssers estimats que fa un temps van partir.

Dins, amb la foscor que ens ofereix l’ Església  ja  el recolliment necessari per relaxar les nostres cabòries del dia a dia.  Penso, i penso amb la vida, i la penombra dona intimitat als meus pensaments i convida a pensar, i mirant a traves de les ombres el meu cap te pensaments estranys, jo crec que amb la solitud i el silenci tot es magnifica i creus i veus o imagines lo que no esta escrit. Y li prego a cau d’ orella, li prego i li demano es quelcom entre ell i jo.

Falta una estona per la missa de dos quars de vuit, l’ església de mica en mica va rebent gent, no massa la veritat  però es que estem vivint un temps on la Fe ha anat emigrant no se cap a on.

No soc persona de misses però de vegades al cos li falta estones de recolliment, i es ara quan sento la necessitat i la pau que amb dona sentir el contacte amb el fill de Deu, a ell li demano li prego coses que amb veu alta no en seria capaç.

De mica en mica

De mica en mica

De mica a mica aniré expressant  tots el meus sentiments, serà difícil però jo necessito fer aquest exercici.

Voldria  fer te arribar els pensaments que ja fa temps ballen per el meu cap i que quan estàs al meu costat amb costa expressar.

Voldria fer te entendre que jo estic en temps de descompte, però no pensis que això amb dona tristor, tot al contrari serà una alliberació.

Pot ser per que destre tant jove que he estat tant  lligada, que  ara arribant  a la plenitud  de la meva vida amb dono conte que  no he gaudit de la llibertat a la tots tenim dret per el sol fet de haver nascut, que las persones som autònomes i no pertanyem a ningú, no tenim “amo.”  podria dir que ara la llibertat l’ estic bevent a glops massa intensos.

Jo no soc persona fàcil  ja o se, però tu ets igual o molt semblant a mi. Individualista, reservat amb la gent propera, i mes obert quan estàs amb amics, que i farem som Lleons els dos.

Jo com totes les persones tinc una vida que es meva i dins d’ ella hi ha la meva intimitat, i es aquí que tant sols i entre el que amb sembla adient per fer ho. Crec que com tot hom fem una tria i valorem els nostres amics, els amics de cor els de veritat els que tu saps que en moments difícils no fallen, i no fan portar te  a mes del teu pes el de la seva motxilla.

Las persones que jo tinc com amics de veritat saben que jo soc legal, que mai vai amb segones intencions, el lema aquell !!qui te un amic te un tresor!! es del tot veritat, al menys per a mi, sempre recordo que les persones van i venen, els amics de veritat es queden a les verdes i les madures, mai he traït un amic, per mi un amic es per sempre.

Es molt dur  superar tanta  pèrdua dels teus éssers estimats i amb costa, però lo  mes fort es en Carles ......mai estàs preparat per enterrar un fill, i tinc ferides al cor que viuran amb mi per sempre. Abans es deia, amb temps de pau els fills enterren als pares i amb temps de guerra es a la inversa, i això es contra natura, costa de pair, ara tinc dies de tot dies llestos i dies tontos, per part meva ho poso tot i puc assegurar que m’en sortiré

.

Quan vius amb parella casat o  parella i punt,  quan la vida te va posant amb situacions difícils, quan te superen quan no saps per on tirar ni que fer, esperes una mica de empatia  i per esperar desitges el sol fet de unes paraules de alè, una abraçada  un gest una mirada,  demano poc,  soc de bon conformar. Però com sempre era jo la que  tenia que estirar el carro.

Que me equivocat moltes vegades si, però no era culpa meva només, la vida de parella ja o diu, parella = a dos. El Yin i el Yang, i es que un es el complement del altre, es una unió inseparable.

 

Dignidad

                                           Dignitat

Si ets un bon fill, mai demanis  perdó quan els teus pares s´equivoquin

Pensa que las Neurones amb el pas del temps es moren i dels 100.000 bilions que tenim al Néixer , cada dia centenars de milers es queden per el camí.

De la mateixa manera que ells van perden facultats, nosaltres tan be.  l´altra dia ens explicava  el Professor de la URV Enric Barbeta. ens va parlar de la Medicina regenerativa,  segons ell va explicar es la Medicina del Futur.

Al temps que ens explicava que ja molts fills que quan els pares parlant  s'  equivoquen els reprenen i si hi ha  gent al davant demanen perdó.¿ Perdó per que,  per fernos grans?  Per fallar amb algunes coses, que passa que els fills son perfectes, ! dons no! La perfecció no existeix  però es veu que la educació, o las bonas formas  brilla per la seva absència,  be no sempre pero una mica de ma esquerra no estaria de mes..

Recordar sempre una dita dels nostres Avis.  No et riguis  dels meus dols. Dons quan els meus seran vells, els teus seran nous.

!! AH !! i perdó per no poder identificar la tercera Neurona, (es que es tímida).

El carretó de la meva infantesa

 

És un homenatge a un record dolç de la meva infantesa.

El carretó de mà o bé enganxat a la bicicleta  del pare, m'embarga i m'emociona. Ara quan  als nostres dies presents res no ens falta, la tecnologia ens surt per les orelles, i a res es dóna importància.desgraciadament vivim en un temps de "usar y tirar"

El carretó formava part de la meva infantesa era com un  multiservei, gairebé indispensable per a  nosaltres que no teniem cap mitjà de transport més que la bicicleta del pare,. Per anar a Salou a passar uns dies per les vacances dels pares, a dalt hi cabia tot, els estris de cuina, la roba, part dels aliments i demés coses, i com no, totes les il·lusions posades als dies de platja, dels dies sota els pins de Vilafortuny i de les nits dalt al Mas de l'Indià, parlant asseguts a la taula llarga de fusta amb un cafè davant, i beure la Ratafia que el pare i la Dolors feien, se'ls donava bé quaranta herbes, nous verdes etc etc, jugant al  temps que explicavem acudits,  endevinalles o cantavem, fins que el cos deia prou,

Cal dir que nosaltres no anavem sols erem una nombrosa colla de dues families i uns quants amics que s'afegien a passar uns dies diferents, i per dormir al ras, sota una porxada de la terrassa damunt d'un jas de palla. Ah! he de dir que el transport fins a Salou el feiem dalt del Carrilet, l'emblemàtic trenet, Reus Barri Fortuny, parcel·les Casas, la corva, primera casella, bassa del Just, Mas Calvó i Salou. Tots nosaltres i el carretó.

Els meus oncles  tenien una parcel·la  al barri Pelaio i uns quants nens petits,  nens que es cansaven perquè el camí a fer era llarg, i carretera  amunt que pujava el carretó, carregat amb la xicalla i el necessari per l’alimentació,  la farmaciola  ja que amb tanta xicalla les caigudes,  pelades de genolls etc estaven a l’ordre del dia, i el més important les ganes de còrrer, saltar i remullar-nos amb la manguera eren totes les nostres il·lusions, amb poca cosa estàvem contents.

Recordo  que l’oncle Ton sortia primer amb els més grans i la tieta Amparo a la que s'hi sumava la meva germana, jo era a la segona remesa, la mare vigilant  i el pare empenyent el carretó, ni una discussió hi havia, amb l’amenaça de fer el camí a peu, carretera amunt que fa pujada ens deia el pare.  

Recordo els berenars-sopar, que gaudíem tots junts fent pinya, amb verdures de l'hort de la parcel·la   que bones que eren, amb una truita de patates i una gran amanida, asseguts als bancs del rafal de canyes, que entre l’oncle i el pare havien fet ,amb la llimonada feta amb llimones de la parcel·la i l’aigua del pou, i  desprès la baixada quan ja era fosc, i el cel tot estelat, amb la son a les orelles i el cansament a les cames, i a les hores com se acostumava a dir, aquesta nit dormíran plans.

Els sopars a la Bassa Nova, a les nits d’estiu, xerinola música i balls a la fresca, els cantirs d’aigua refrescada dins la bassa,  les sindries i melons, fruita fresca per passar la nit, gaudint del fresc i la foscor, una armònica tocada amb el cor, alguna guitarra i un home alt i prim que tocava una especie d’acordió, la tornada a casa cargolada dins al carretó, i la meva germana “la teta” com jo li deia,  rient deia la nena ja dorm.

Contemplo el jovent d’ara i penso que pobres que són, tenen de tot i no saben gaudir de res, nosaltres amb els pocs mitjans que teníem vivíem molt feliços i ells tenint tant al seu abast no saben gaudir del DO tant preuat que ens han donat: la vida.

  

Corazón

                                                Corazón

Tengo un agujero en el corazón, el agujero por donde entran y salen con toda libertad sin  control de nada ni nadie, libres como el viento mis emociones y desengaños.

Doy gracias a la vida por muchas cosas, la vida  te da mucho es verdad, pero también te quita. Poniendo el contador  de las emociones en marcha creo que esta a la par, me ha dado mucho pero es verdad que también  ha sido muy dura, si para esto hay una razón  espero saberla algún día.

Estando circulando por una carretera que hace algunos años recorríamos los Domingos, pensaba en todo lo que ha cambiado la vida de nosotros dos,  eran tiempos distintos donde el agujero de mi corazón era mas chico, donde convivían las emociones con la esperanza. De esto han transcurrido dos lustros más que menos.

De aquellos tiempos recuerdo los días de campo, los veranos con la naturaleza en todo su esplendor, aunque era algo muy rural estaba la familia unida, como cambian las cosas y la vida en poco tiempo.

 Te recuerdo a ti con el ciclomotor rojo y plateado del abuelo, por la carretera camino a la masia, yo intentaba llevarte delante del coche para controlar  tus primeras hazañas como conductor y esperar que no te pasara nada, ilusa de mí cuando menos lo esperaba le dabas más gas y ya te había perdido.

El paisaje ha cambiado un poco es natural  la carretera ni lo cuento, ahora están de moda las “rotondas” la verdad es que así se evitan muchos accidentes y esto siempre es bueno.

Pero de aquella familia unida poco queda, por no decir nada. El agujero de mi corazón ahora es más grande.

Recordando los domingos de invierno con la recogida de las aceitunas, el huerto del abuelo, las risas, carreras, pequeñas peleas de crios y el chocolate de la merienda, chocolate a la taza con su leche condensada. (Llena de calorías) pero que buena estaba.

Si pudiera parar el tiempo y volver atrás me quedaría con vuestra niñez, claro todos buscan lo que se han perdido. Todos buscamos algo, soñamos con utopías y con una vida mejor, mas que nada para nuestros hijos y la verdad que muchas de estas se quedan por el camino,  mi sueño es simple, y al tiempo  imposible.

Decía mi madre cuando yo era joven, “nada mejor que la vida para graduarte con matricula”, y es verdad como casi todas las sabias palabras de nuestros mayores.

Recuerdo cuando decía,” ya me gustaría ser más joven pero con la experiencia vivida”  no sabia nada, y es que Laura era mucha Laura, gran mujer y mejor persona, con mucho carácter pero al tiempo con un corazón que no le cabía dentro del pecho.

Con todo lo vivido, soñado, hablado, conversaciones pendientes, padecido sufrido y llorado es cuando. < El agujero de mi corazón es mas grande > .

Records

Saps jo voldria  explicar  moltes coses, però  a la meva manera, de literatura en se mes per lo que he llegit, que per lo que puc escriure, no tinc formació ni estudis, la època de la escola ja ma agafa llunyana, però se que tu podràs entendre els meus pensaments.

Per estrany que pugui semblar te trobo a faltar, y crec que es pot entendre, han estat molts anys junts i  a pesar de las nostres diferencies tant culturals, ideològiques o be del dia a dia érem dos polos oposats, però teníem lo mes important que es pot tenir, dos fills que ens unien per sempre, i a la nostra manera de entendre las coses un respecte un cap la altre.

Saps ja dies que la soledat pesa, i el cor sa encongeix, son instants curts però quan passa es com un ofec.

Hi ha vegades que amb sembla notar la teva presencia amb petites coses, tant petites com sentir la fragància de la teva colònia entre altres. 

Se que a tu no te agradava la musica, mes aviat te molestava, però  jo no se viure sense ella, la musica m’abraça  i amb fa sentir que estic viva. He decidit que igual que no vull ser el basto de ningú, al mateix temps no vull que ningú tingui que ser el meu, la vida es curta i es te que gaudir la al màxim.

Arribant a aquestes alçades de la vida he decidit deixar al terra la motxilla que fa tants anys que arrossego, ara el pes ja es important i el meu cos esta dient prou. Per la vida es millor anar lleuger de equipatge, i amb la anima neta, es amb la experiència que els   anys te dona  i lo que la vida te ensenya, que saps diferencià lo important de lo banal pensar en el camí que vols fer i ajustar la carrega  que puguis portar.

 

Niños robados

Niños robados

La vida no deja de sorprenderme a veces de forma desagradable. 

Es a veces cuando te reúnes en grupo que hablando de cosas banales,  salen conversaciones que tienen miga.

Fue el otro día en hablando con otras dos amigas, yo soy un poco la agregada ellas lo son desde la época de colegio. 

Hablábamos  y según transcurría la conversación salió el tema hijos. Me dice, tú conoces a mis hijos ¡ no!  y le contesto claro a una más que la otra, pero si les conozco. Entonces me dice es que tengo tres, y he aquí mi asombro y mi extrañeza, me cuenta que siendo muy joven tuvo un hijo que al mes de nacer le dieron  por muerto, sin que nadie llegara a ver el pequeño cuerpo.

Como más me relataba mas asombrada estaba, no salía de mi asombro. Es de estas cosas que oyes por los medios y te dejan K O, pero oyendo contarlo en primera persona,  de tú a tú es impactante, desde que lo he sabido ni cabeza no para de dar vueltas al triste suceso.

Es un poco más joven que yo, pero presiento que su interior es un caos, se ríe, si pero su mirada está lejos, sus ojos tristes, aparte de esto la vida tampoco se lo ha puesto fácil.  La vida nunca te lo pone fácil, pero siempre toca a los mismos.

Creo que son muchas las veces que aprendes a  base de los golpes, estos golpes a traición  que la vida te da, cuando más fuerte te golpea  mas vacunado estas,  llegando al momento que estas inmunizado para todo malo  que puede venir. Eres como un “Punching ball” en un cuadrilátero de boxeo.

De que sirven las investigaciones si luego no sacan los resultados a la luz, poco les importan los sentimientos de las madres . Entre ellos se tapan unos a otros, la Iglesia la parte más  hipócrita  que existe en nuestra sociedad. La clase médica el corporativismo que gastan es alucinante, después de hacer las pruebas  y exhumar el pequeño cuerpo se les niega el derecho a saber. 

Ahora por medio de una asociación o plataforma que han creado se volverán abrir los casos no sé si sacaran algo en claro aunque la esperanza es lo único que se pierde, personalmente me gustaría que la investigación diera sus frutos. 

Las madres buscan sus hijos y respuestas, pero es que también hay hijos que buscan sus verdaderos orígenes e indagan y de esto hay pruebas, a mi amiga hace unos meses le llamo un chico que le pregunto si podía ser el su hijo, pero por la edad no era posible. 

Así habrá infinidad de casos de frustraciones  y de esperanzas  rotas,  lagrimas, muchas lagrimas vertidas con desesperación al ver la impotencia que te queda, de ver la indiferencia  con que tratan a las madres,  va por encima de la ética de la razón y la moral, ¿saben acaso que es esto?.

 Nada me gustaría mas que al fin pudiera dar carpetazo a esta parte desagradable de su vida, que al fin pudiera dormir  con la tranquilidad de saber la verdad y no estar con esta incertidumbre, esto es un sin vivir.

,